Orígens de l'harmònica
Les primeres referències a un instrument musical que podria
ser considerat com el precursor de l'harmònica es troben
en documents xinesos de 3500/4000 abans de Crist. En aquests documents
es descriu un instrument anomenat "sheng" que es basa
en el mateix principi que molts d'anys després utilitzaran
les harmòniques. Els sons musicals són produïts
per la vibració d'una làmina que té una extremitat
fixada i l'altra lliure quan hi passa una corrent d'aire. Aquest
corrent d'aire és produït per la bufada o aspiració
d'una persona. Aquest primer sheng descrit consistia en 5 tubs
de bambú, a l'interior dels quals hi havia una petita làmina
de canya que en ser travessada per l'aire de la bufada, vibrava
i produïa el so.
Hagueren de passar molts i molts d'anys fins que el sheng fos
conegut al món occidental. No se'n té notícia
fins que al segle XVIII, Amiot, un capellà francès,
duu un sheng a Europa.

No és fins al segle XIX , concretament al 1821 que, a
Alemanya, un jove de 16 anys de nom Christian Freidrish Bushmann
inventa un nou instrument musical anomenat "aura", que
consisteix en 21 làmines metàl·liques disposades
sobre una base de fusta fixades a un sol extrem, cada una de les
quals es pot fer vibrar a través de bufar un forat en disposició
prèvia a la làmina. En essència, es tracta
ja d'una autèntica harmònica cromàtica malgrat
que únicament produeixi sons en bufar i no en aspirar.
El 1826 Richter de Bohèmia, actualment Txèquia,
també fabricant d'instruments musicals, pensa que l'invent
d'en Bushmann, per la seva mida reduïda podria ser un excel·lent
substitut dels pesats acordions que eren de difícil transport
per les muntanyes alemanyes. Aleshores decideix reduir-ne encara
més la mida i reduir-ne també els sons perquè
es puguin adaptar millor a les cançons populars de Bohèmia,
que és per a les que pensa utilitzar el nou instrument.
Així neix l'harmònica diatònica amb les característiques
actuals i a la qual en Richter dóna el nom de "mund
harmonika", que aporta dues novetats significatives respecte
l'invent del jove Bushman.
a) Cada forat produeix dues notes, una bufant i l'altra aspirant,
conseqüència de fer vibrar dues làmines diferents.
b) La disposició de les notes afinades segons un escalat
especial diatònic (escala Richter).
Ambdues característiques perduraran fins als nostres dies:
les harmòniques produeixen sons diferents en bufar i en
aspirar i, de forma majoritària, encara estan afinades
segons l'escala de Richter (no l'hem de confondre amb la dels
terratrèmols!).
Uns quants anys després, el 1856, Mathias Hönner,
un industrial metal·lúrgic també alemany,
decideix produir de forma industrial el nou instrument i neix
la primera fàbrica dedicada a la producció d'harmòniques,
que restarà clarament predominant en la fabricació
de l'instrument, fins a l'actualitat. El 1896, Hönner fabrica
el mític model d'harmònica "Marine Band",
l'harmònica de blues per excel·lència, que
utilitzaran els pioners d'una forma nova de tocar l'harmònica
des del profund sentiment rítmic dels negres de l'Amèrica
del Nord.

Harmònica diatònica (Blues harp) Marine Band
Als EUA l'harmònica ha arribat amb la immigració
alemanya de finals del segle XIX i s'ha acabat d'establir com
a instrument musical dels pobres, dels marginats, dels negres,
d'aquells que poden pagar molt poc per accedir a un instrument
musical i es transforma en instrument genuí dels seus sentiments
i de la seva peculiar forma d'expressar-los a través de
la música. L'harmònica diatònica (harp) passarà
a ser l'instrument gairebé indispensable a les formacions
de músics negres que interpreten blues i les notes que
en sortiran ja no es limitaran a les inicialment previstes a l'escala
de Ritcher. Les tècniques bucals, les posicions de la llengua
i les diferents maneres de bufar i d'aspirar faran el miracle
i el petit i modest instrument que només permetia emetre
determinades notes, pràcticament podrà emetre-les
totes quan és utilitzat pels bluesmen negres.
A Europa, el problema de la limitació en el nombre de
notes possibles de les harmòniques diatòniques troba
cap el 1920 una nova solució. Es tracta d'inserir a l'harmònica
un mecanisme que permeti redirigir l'aire que es bufa o s'aspira
a cada forat cap a una direcció alternativa on es troba
una altra làmina que produeix una altra nota, és
a dir, que a cada forat, en lloc de produir una nota bufant i
una altra aspirant, se'n podran produir dues aspirant i dues bufant,
mitjançant un moviment d´obertura o tancament de
la meitat del forat provocat per pitjar o no un botó situat
a la part dreta de l'harmònica. Aquest mecanisme permetrà
produir totes les notes de l'escala musical i significarà
l'aparició de l'harmònica cromàtica.

Harmònica cromàtica

Índex
Tocar l'harmònica
Posició de les mans
Respecte al punt de vista de l'instrumentista, l'harmònica
s'ha de tocar situant les notes greus a l'esquerra i les notes
agudes a la dreta. Si el capot de l'harmònica numera els
forats com és habitual, això significa que el número
1 se situaria a l'esquerra i el número 10 a la dreta. La
posició acadèmica correcta per agafar-la és
la que generalment s'anomena "l'entrepà" i consisteix
a abraçar l'harmònica amb la mà esquerra
situant el polze a la part de baix i l'índex a la part
de dalt i el dit del mig situat a la part posterior per on s'introdueix
o s'expulsa l'aire. El polze de la mà dreta s'ha de situar
també a la part inferior de l'harmònica, a continuació
del polze de la mà esquerra, els quatre dits que resten
de la mà dreta s'han de posar sobre els de la mà
esquerra en una posició propera a la perpendicular. Aquesta
posició diguem-ne "ortodoxa" es considera que
facilita la producció d'efectes de sons i la seva major
variabilitat.

En tot cas, no tots els grans mestres de l'harmònica utilitzen
aquesta disposició de les mans, acadèmica, per tocar
i aporten la seva particular forma d'agafar-la i moure-la. Un
bon exemple són en Sonny Terry o en James Cotton i, més
a prop, el nostre Víctor Uris. Però ells, evidentment,
són els mestres...

Índex
Disposició de les notes
En una harmònica diatònica, la disposició
de notes encara més habitual és la de l'escala de
Ritcher, en què trobem una mica més de tres escales
musicals diatòniques, de les quals únicament la
central és completa. Respecte a la nota inicial de cada
escala, amb una octava de diferència, que se situarà
als forats 1, 4, 7 (partint de l'esquerra) en la posició
de bufar, i seguint la seqüència en cada forat de
primer bufar (nota més greu) i després bufar en
els forats 1 a 6, i la de primer aspirar i després bufar
dels forats 7 a 10, la distància en tons o semitons respecte
a la nota anterior és la que s'assenyala al quadre següent:

Primera escala (en negreta)
Segona escala (una octava més alta
respecte a la primera)
Tercera escala (dues octaves més
altes respecte a la primera, una octava més alta respecte
a la segona)
Exemple: Si la nota inicial és un Do, trobarem un Do
en la posició de bufar dels forats 1, 4, 7 (inici de cada
escala) i també en el 10 (inici d'una quarta escala)

Si seguim la seqüència de bufar i aspirar en cada
forat de l'1 al 3, trobarem que:
- En aspirar el forat 1 la nota produïda serà l'anterior
bufada al mateix forat més un to i, per tant, (Do+1 to
= Re)
- En bufar el forat 2 la nota produïda serà l'anterior
aspirada al forat anterior (1) més un to i, per tant, (Re+1
to = Mi)
- En aspirar el forat 2 la nota produïda serà l'anterior
bufada al mateix forat més un to i un semito i, per tant,
(Do+1'5 tons = Sol)
- En bufar el forat 3 la nota produïda serà l'anterior
aspirada al forat anterior (2) i, per tant, (Sol + 0 = Sol)
- En aspirar el forat 3 la nota produïda serà l'anterior
bufada al mateix forat més un 2 tons i, per tant, (Sol+2
tons = Si)
De tal manera que a una harmònica diatònica, afinada
en l'escala Ritcher, que tingués com a nota inicial un
Do, a la primera escala, la més baixa, hi trobaríem
les següents notes:

Si apliquéssim la regla de la distància respecte
a la nota anterior a la segona escala i a la tercera, trobaríem
que a una harmònica diatònica, afinada segons l'escala
Ritcher en Do major (major perquè agafa el nom de l'escala
central major, l'única completa), hi ha les següents
notes:

Seguim amb un altre exemple. Una harmònica diatònica
que comencés amb una nota inicial de La (una harmònica
en La major) contindria les següents notes, seguint la regla
de les distàncies:

De l'observació de les notes musicals existents en la regla
general de les distàncies i dels dos exemples exposats
en Do major i en La major, se'n poden deduir algunes conseqüències
pràctiques per al domini de l'instrument:
a) Que poden existir diferents harmòniques diatòniques
afinades segons la seva nota inicial, de fet, dotze, incloent
les notes inicials en semito, encara que les més habituals
s'inicien en una nota natural, Do, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si.
b) Que no cal espantar-se per això, perquè totes
aquestes harmòniques es tocaran exactament igual ja que
la distància entre tons i semitons és manté
sempre igual a totes; només variarà la tonalitat
en què es toquen.
c) Que bufant a la vegada els tres primers forats de la primera
escala de l'harmònica o de la segona o de la tercera s'obtenen
els acords majors de la tonalitat en què està afinada
l'harmònica (nota inicial de l'harmònica). Exemple
en una harmònica en Do major: S'obtindrà Do, Mi
, Sol bufant, a la vegada, els tres primer forats de la primera
escala, Do, Mi Sol bufant, a la vegada, els tres primers forats
de la segona escala (una octava més alta que la primera),
Do, Mi, Sol bufant, a la vegada, els tres primers forats de la
tercera escala (una octava més alta que la segona).
Existeixen altres escales en què poden també estar
afinades les harmòniques com, per exemple, l'afinació
de les harmòniques diatòniques que s'utilitzen,
de vegades, per tocar música country. En tot cas, com que
són molt menys habituals que les diatòniques descrites
fins ara, els fabricants ho indiquen clarament als seus models:
Hönner (Country Tuned), Lee Oskar (Melody Maker).

Índex
La nota única
El primer gran objectiu per tocar blues amb harmònica
és aconseguir tocar una sola nota (un sol forat) quan es
fan les melodies o "solos". Això no vol dir que
no es puguin tocar, de vegades, diverses notes juntes per "enriquir"
o "adornar" determinat tros d'una cançó,
però sempre com a opció, com a elecció estètica,
i no perquè no es pot, perquè no se saben tocar
notes úniques, que són la base de l'execució.
Per aconseguir tocar en notes úniques hi ha tres tècniques
fonamentals, descrites de major a menor nivell general d'utilització:

Índex
a) La boca tavellada
Podem prendre com a base per a la posició dels llavis
la boca tavellada, forma que prenen els llavis quan es fa l'onomatopeia
sonora per fer callar algú, el so produït pot ser
semblant a "Shhhh". En aquesta posició l'harmònica
s'ha de col·locar entre el llavis, una mica inclinada la
part posterior cap amunt, el llavi superior ha de "menjar"
una mica el capot superior (aproximadament 1/3 del capot). Malgrat
això, els llavis no han de fer força sobre el capot,
l'han de fer els muscles de l'anell posterior al llavis, perquè
aquests puguin lliscar fàcilment pels capots de l'harmònica.

És recomanable començar l'entrenament en la producció
de la nota única pel forat de l'extrem esquerre de l'harmònica
(el que produeix el so més greu) i, en posició estàtica
sobre aquest primer forat, anar provant bufant i aspirant fins
a la consecució de la primera nota única. Després,
cal passar al segon forat, després, al tercer, etc. Primer,
de forma estàtica, i finalment, hem de lliscar de forat
a forat de forma dinàmica, tot produint notes úniques.

Índex
b) El blocking tongue (BT)
Consisteix a produir la nota única en aconseguir que la
llengua tapi tots els forats de l'harmònica que abracen
els llavis, menys un, que és, precisament, el que produeix
el so únic.
El llavis han d'abraçar tres o quatre forats (menjar-se
molt l'harmònica) i la llengua ha de tapar-ne dos o tres,
tots menys un, que és el que s'ha de deixar lliure a l'extrem,
ja sigui a la dreta, per produir el so més agut del conjunt,
o a l'esquerra, per produir el so més greu. Generalment
s'utilitza amb més freqüència la posició
de deixar lliure el forat de més a la dreta.



Aquesta tècnica no s'utilitza tan habitualment com la de
la boca tavellada, encara que pioners de l'harmònica de
blues l'empraven com a tècnica que permet tocar la melodia
i l'acompanyament, a la vegada, com es comenta a continuació

Índex
El BT com a tècnica de melodia i
acompanyament
Si amb la tècnica del blocking tongue pel forat lliure
de l'harmònica es toca una melodia a la vegada que els
forats, que han de ser tapats per la llengua, es van tapant i
destapant seguint un ritme determinat, es pot fer sonar simultàniament
a una sola harmònica la melodia produïda per notes
úniques i l'acompanyament produït per acords que poden
resultar perfectament harmoniosos. És una tècnica
que comporta una certa complexitat i que, en general, fa perdre
velocitat en l'execució de les peces musicals. Per això,
i perquè la majoria de bons executants es procuren acompanyaments
més "rics" produïts per altres instruments
musicals diferents de l'harmònica, és una tècnica
no gaire utilitzada, però "ben dosificada" segons
les possibilitats i circumstàncies pot resultar sorprenent,
brillant i atractiva.

Índex
El BT com a tècnica per a tocar
per octaves
Si en lloc de deixar el forat sense tapar a un extrem o altre
del que abracen els llavis en la tècnica del BT, es tapen
amb llengua els dos forats centrals i es deixen lliures els dos
forats extrems, un a la dreta i l'altre a l'esquerra, observarem
que l'aire surt o s'aspira per dos forats que, majoritàriament,
produeixen la mateixa nota, però amb una octava de diferència,
la qual cosa permetrà tocar la cançó amb
les mateixes notes simultànies de dues escales.

Aquesta és una tècnica que, en general, no s'utilitza
durant tota l'execució d'una peça, perquè
podria produir un cert nivell de monotonia, a la vegada que també
tendeix a disminuir les possibilitats de velocitat i producció
d'efectes de l'executant. Malgrat això, la introducció
de la tècnica de les octaves, a trossos concrets de l'execució
d'una melodia, pot realment millorar el resultat final i fer-li
guanyar variabilitat i brillantor.

Índex
La producció del caneló
de llengua
Aquesta és la tècnica menys utilitzada per a la
consecució de la nota única a l'harmònica
i ho és perquè està reservada a les persones
que tenen la capacitat de doblegar els laterals de la llengua
cap amunt, construint una espècie de canal, per on fer
circular i dirigir l'aire bufat o aspirat que es necessita per
fer sonar una harmònica. Aquesta capacitat es considera
innata i, per tant, no és aconsellable per a les persones
que havent-ho provat un nombre prudent de vegades, no ho aconsegueixen
fer, ja que el més probable és que no ho puguin
fer mai.
Per a les persones que sí que ho poden fer, una vegada
col·locada l'harmònica entre els llavis en una posició
similar a la de boca tavellada, el corrent d'aire ja "canalitzat"
per la guia de la llengua s'ha de dirigir exclusivament a un sol
forat per provocar el so únic.

Índex
Trobar les notes que manquen
L'alteració o bending
Si escoltem les notes que una harmònica diatònica
pot emetre en qualsevol afinació, observarem uns salts
entre notes que ens indiquen la inexistència de notes intermitges.
La conclusió és clara: a una harmònica diatònica
hi manquen notes i, evidentment, això dificulta enormement
l'execució de bona part de les peces musicals a les quals,
"precisament", són necessàries les notes
que manquen. Si, per exemple, en un dibuix representem les notes
que existeixen en una harmònica diatònica afinada
en Do major, veiem el següent:

I comprovem que, a la primera escala, hi manquen: Do#, Re#, Fa,
Fa#, Sol#, La, La#.
A la segona escala hi manquen: Do#, Re#, Fa#, Sol#, La#
I a la tercera hi manquen: Do#, Re#, Fa#, Sol#, La#, Si
I, precisament, la recerca i trobada de com produir aquestes notes
que inicialment no "existeixen" a l'harmònica
diatònica ha estat la gran aventura que ha hagut de seguir
aquest petit instrument, gairebé una jugueta, per arribar
a situar-se com a instrument pràcticament indispensable
per a la interpretació de blues, amb un so característic,
directe, ric i variat, excel·lent transmissor dels sentiments
de l'executant.
Aquesta limitació originària de manca de notes
s'ha transformat en grandesa i ho va fer, en principi, gràcies
a primaris i autodidactes músics negres americans, que
no acceptaren les limitacions de l'instrument i, a base d'esforç
i hores i més hores de dedicació, descobriren com
aconseguir arrancar de l'harmònica una bona part de les
notes que "no hi eren". La tècnica utilitzada
rep el nom de bending o alteració i consisteix a provocar
un descens de la pressió de l'aire a la boca, aconseguint
que la làmina del forat per on circula aquest aire oscil·li
més lentament i emiti un so en tonalitats més baixes.
Els bendings s'aconsegueixen aspirant d'una manera determinada
els 6 primers forats i també bufant d'una altra manera
específica els següents, del 7 al 10. Amb aquesta
tècnica s'aconsegueixen emetre la major part de les notes
que manquen a l'harmònica, encara que no totes, ja que
n'hi ha que s'aconsegueixen amb altres tècniques que es
comentaran més endavant.
Respecte als bendings aspirats, que són, generalment,
els més fàcils d'aconseguir, la posició de
la boca, la llengua i l'harmònica consisteix bàsicament
a "doblegar" la llengua amb la punta cap enrere, incrementant
una mica la intensitat de l'aspiració.
L'obtenció de "bendings" requereix un cert temps
i no és d'esperar que es produeixin a la primera, ni a
la segona ni a la tercera. És aconsellable començar
pel forat número 4 i anar provant cada dia una estona,
sense establir una data determinada per aconseguir-ho. Cal tenir
paciència i indubtablement el bending apareixerà.
Als 6 primers forats, el grau de dificultat d'obtenció
de bendings el podríem establir en l'ordre de forats 4,
6, 1 en els quals la baixada de la nota per a l'obtenció
de la nota que manca només és d'un semito. Amb més
dificultat l'obtenció del to complet de baixada que comporta
aconseguir la segona nota del forat 2 i amb molta més dificultat
el baixar el to i mig que és necessari per a l'obtenció
de la tercera nota del forat 3.
Respecte a la tècnica del bending que permet l'obtenció
de les notes dels forats del 7 al 10, el sistema és relativament
similar al dels forats 1 al 6, però en lloc d'aspirar s'ha
de bufar i el nivell de dificultat per a obtenció de les
notes és bastant superior a la tècnica dels bendings
aspirats.
La posició de la llengua per a la consecució dels
bending bufats és la de situar-la enfrontada a les dents.
En aquesta posició, hem de bufar l'aire fort i cap avall.
En els bendings bufats, és aconsellable començar
pel forat 8 i després seguir pel 9, per aconseguir baixar
un semito a cada un. El nivell de dificultat encara augmentarà
més al forat 10, especialment per aconseguir baixar un
to complet a la segona nota que ens manca. Les recomanacions de
prendre paciència exposades per a la consecució
dels bendings aspirats són encara molt més rellevants
per arribar a produir notes amb bendings bufats, ja que el seu
nivell de dificultat augmenta sensiblement respecte als aspirats.

Índex
Les vàlvules
Una vegada hem aconseguit dominar la tècnica de l'alteració
o bending, possibilitem l'obtenció de dotze notes més
que inicialment "no hi són", en una harmònica
diatònica. Així, per completar la cromatització
d'aquesta harmònica encara ens falten sis notes més,
que només es poden aconseguir realitzant una petita operació
de bricolage a l'interior de l'harmònica per instal·lar-hi
vàlvules o bé aprenent una nova tècnica d'execució,
que rep el nom d'overbend.
Les vàlvules són, generalment, petits trossets
de paper vegetal o similar que tenen superposats, també,
petits trossets de plàstic transparent prim o similar i
que s'enganxen sobre el rebló de subjecció de les
laminetes que produeixen els sons en vibrar, instal·lades
a la placa portalàmines de l'harmònica.
Aquestes vàlvules, situades convenientment a l'interior
dels forats de la placa portalaminetes als 6 primers forats i
a l'exterior dels forats de la placa portalaminetes del 7 al 10
(veure gràfic), augmenten l'estancament d'aquests forats
per on circula l'aire i redueixen significativament les fuites
d'aire, cosa que permet la realització de bendings on,
en principi, no és possible sense aquesta operació
prèvia, és a dir, permeten provocar bendings bufats
als 6 primers forats i aspirats del 7 al 10.

Si les vàlvules estan ben construïdes i ben instal·lades,
el nivell de dificultat per a l'obtenció d'aquests bendings
inversos és un poc més dificultós que els
normals en els primers 6 forats i bastant més dificultós
en els 4 darrers, però una altra vegada, cal paciència
i constància, perquè finalment haurem aconseguit
cromatitzar totalment l'harmònica diatònica.
A l'apartat de bricolatge i harmònica s'explica detalladament
com construir i instal·lar vàlvules a l'harmònica.

Índex
L'overbend
És una tècnica alternativa a la instal·lació
de vàlvules per aconseguir emetre les 6 notes que manquen
a l'harmònica diatònica. Va ser inventada per l'harmonicista
Howard Levy i consisteix a aspirar o bufar de tal manera que la
lamineta que hauria de vibrar quan s'aspira es bloquegi i obligui
l'aire a sortir per la lamineta que no toca, és a dir,
per la contrària, la que vibraria normalment quan bufaríem.
A la inversa, la lamineta que en condicions normals hauria de
vibrar i emetre el so, quan bufem, si ho fem de tal manera que
bloquegi la lamineta de sortida normal de l'aire, sortirà
pel conducte alternatiu que precisament és el contrari,
el que sona quan s'aspira.
La sortida o entrada de l'aire pel forat de la placa portalaminetes
"inadequat" provoca una pujada de la nota més
aguda emesa pel forat concret de l'harmònica (és
a dir, a la inversa dels bendings, que provoquen baixades de to
de la nota també més aguda) que permetran finalment
l'obtenció de les notes que ens manquen.
És una tècnica de difícil execució
i d'execució pràcticament impossible si no es realitza
una operació prèvia a l'interior de l'harmònica,
que consisteix a apropar el màxim la lamineta que habitualment
vibraria a la base del portalaminetes de l'harmònica. En
l'apartat de bricolatge de l'harmònica es descriu detalladament
com fer-ho.
Els overbendings bufats, és a dir, els que s'han d'aplicar
als forats 1 al 6, s'anomenen overblows, i els aspirats, és
a dir, els que s'han d'aplicar als forats 7 al 10, s'anomenen
overdraws.

Índex
Els efectes sonors
El vibrato manual
Consisteix a produir l'oscil·lació de les notes
per efecte del moviment de les mans sobre la part posterior de
l'harmònica per on entra i s'expulsa l'aire. Per provocar
un vibrato manual, la mà dreta s'ha de tancar en forma
de recipient o copa i s'ha d'obrir i tancar a la part posterior
de l'harmònica, facilitant o dificultant la sortida de
l'aire.
L'aprenentatge d'aquesta tècnica s'ha d'efectuar primer
obrint i tancant molt lentament la mà dreta i centrant
l'atenció en la correcció de la posició de
les mans per produir l'oscil·lació desitjada. Després,
cal augmentar progressivament la velocitat d'obertura i tancament
de la mà. Es pot incrementar l'efecte del contrast obert/tancat
separant del tot la mà dreta de l'harmònica en la
fase d'obertura.

Índex
El vibrato de diafragma
Consisteix també a produir una oscil·lació
de la nota però provocada per impulsos d'aire emesos o
aspirats des del diafragma. Per al domini d'aquesta tècnica
és recomanable prèviament l'aprenentatge de la respiració
diafragmàtica, tan habitual en molts exercicis de relaxació.
Freqüentment, l'especial oscil·lació de la
nota aconseguida pel vibrato de diafragma de diferents grans instrumentistes
d'harmònica caracteritza la seva manera pròpia i
inconfusible de tocar l'instrument.

Índex
El guagua
Es pot considerar una variant del vibrato manual i consisteix
a produir el so característic de lamentació "guagua"
en execucions de blues o de jazz.
Per a la consecució d'aquest efecte, la posició
de la mà dreta en forma de recipient i la situació
a la part posterior de l'harmònica és idèntica
a la del vibrato manual, però l'obertura i tancament de
l'entrada i tancament de l'aire ha de fer-se d'una manera molt
més lenta, cosa que és essencial en aquesta tècnica.
El tancament de l'aire ha de produir-se amb un cert retard respecte
a l'aspiració o bufada de l'aire que produirà la
nota, és a dir, l'aire ha de quedar per uns instants retingut
a la copa de la mà dreta. La retenció és
bàsicament el que produirà el "guagua".

Índex
El trèmolo
És l'alternància més o menys ràpida
entre dues notes contigües de l'harmònica provocant
un so continuat. Consisteix a bufar o aspirar una nota i desplaçar
l'harmònica o el cap, en direcció dreta o esquerra
fins al forat més proper, i retornar al forat d'origen,
diverses vegades i sense deixar de bufar. Aquest moviment continuat
i ràpid, amunt i avall o avall i amunt, produeix un so
realment brillant i característic de les harmòniques
de blues.
L'aprenentatge d'aquesta tècnica ha de cercar també,
en primer terme, la precisió, i una vegada aconseguida,
la velocitat. És recomanable començar els exercicis
pel trèmolo d'aspiració entre els forats tres i
quatre.

Índex
|