Com una bestiola petita, de butxaca, el teu animal de companyia, entranyable. Li coneixes el tacte, metàl·lic. No per això menys tendre. En aparença freda, però tatuada de suor, saliva i llàgrimes, va tornant càlida a les teves mans. De boca petita, rengleres idèntiques de dents, alenar profund i perllongat. Melangia i força. Companyonia i solitud. T'encisa. Li fas la primera besada i romans per sempre fidel a aquesta amiga, confident i terapeuta. Aquesta companya plena d'imaginació i possibilitats en la seva senzillesa, un repte, una salvació.

Assequible, propera, la boca del blues. Inventes amb ella recursos, enginy, el sentit del temps, diàlegs. És la veu del poble, la teva veu. Romp fronteres i prejudicis. I et demana, com tot allò bo, el teu temps, el teu compromís, dedicació, constància, llargs silencis, i estones compartides.

Si, parlo d'ella, l'harmònica de butxaca, la petita harmònica dels pobres un temps, la diatònica.

Esdevé una peça habitual del vestuari, quasi una perllongació dels teus dits, dels teus llavis, dels teus sentiments, una companyia quotidiana. Ella et dóna el cor, el batec, la veu i les entranyes. Tu i ella esdeveniu inseparables.

Per aquells que entenen aquestes paraules en Josep Farré ha confegit aquesta pàgina.

Maria Victòria Secall, març de 2005