Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes d'abril de 2010
Frank Floyd - The missing link (2002)
És fa difícil significar en una sola persona la transició de la música dels negres americans: el blues, a l’àmbit dels blancs. Probablement va ser un acte col·lectiu en que ciutadans de primera als USA, ciutadans blancs, varen anar interessant-se per una música plena de ritme, d’emotivitat i autenticitat fins arribar a fer-la també seva, però si hi ha una persona que, efectivament, pot representar la baula perduda que uneix la música dels negres als blancs, aquest és en Frank Floyd.
I ho és perquè les seves circumstàncies personals varen ser ben properes a les biografies de molts músics negres que “crearen” els blues. En Frank Floyd va néixer al 1908, fill d’una parella de rodamóns, que es varen separar abandonant-lo sense haver-li donat, ni tan sols, el seu nom, el va recollir un avi pagès que el va protegir fins que es va morir quan en Frank era un adolescent, i a partir d’aquí en Frank es va haver d’espavilar per sobreviure com va poder.
I ho va aconseguir aprenent a tocar l’harmònica i, en ocasions, integrant-se amb grups de saltimbanquis, a vegades de raça negra, que feien música, explicaven acudits, feien de pallassos i tot allò que podés donar espectable i proporcionar doblers. Mols d’anys desprès en Frank Floyd explicava que durant més de trenta-cinc anys no havia dormit mai dues nits seguides al mateix lloc.
I de la companyonia amb aquest músics negres en va aprendre la música que cantaven i la va fer seva tocant-la amb l’harmònica i desprès també amb la guitarra, i d’aquest món de: “espavila’t com puguis per poder menjar” en va aprendre les tècniques de supervivència i ell mateix es va transformar en un noi/home espectacle per atraure l’atenció dels que el veien, tocant la guitarra, i a la vegada cantant al mateix temps que tocava l’harmònica diatònica a un altre tros de la boca (veure vídeo) o tocant dues harmòniques a la vegada, una amb l’aire de la boca i l’altra amb l’aire del nas.
En Frank Floyd, en ocasions, pot tocar blues com ho fan els negres, i ho demostra el fet que en els anys 70, època de renaixença del blues a USA, és probablement l’únic blanc que és present a les gires de les velles llegendes vives del blues, però com a blanc no és indiferent a les músiques de la seva raça i en fa una espècie de fusió, una espècie de blues hillbilly o country blues personal, que és el que més el caracteritza respecte a altres cantants de country o bluesmen més purs, i el fa singular i original.
Aquesta baula de connexió que se li atorga entre la música negra i la seva interiorització pels blancs, es concreta i s’evidencia sobretot quan en Frank és fixat per en Sam Phillips a la Sun Records i al 1954, al mateix lloc i al mateix any que n’Elvis, enregistra el tema “Rocking chair daddy”, que es creu que, com a mínim, va ajudar a fer possible que n’Elvis i altres joves de la seva generació fessin seva la música dels negres.
A 1975 enregistra el disc que presentem aquest mes “The missing link“ que conté uns quants exemples del que hem comentat. Si volem escoltar blues amb tota la seva intensitat ho podem fer en temes com “Sitting on top of the world” o “ Howlin’ tomcat”, i si volem escoltar el Frank Floyd més característic fem-ho amb “Swamp root”, “Moonshiner’s daughter” o “ It ain’t gonna rain no mo”.
A 1984 és mor en Frank Floyd, i a títol pòstum al 2002 es reedita, amb un cert èxit, el “The missing link “ que pretén ser un resum de l’aportació d’en Frank a les músiques del nostre temps i del seu paper de pont entre cultures musicals.
Abril 2010
Vídeo:Frank Floyd
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)