Frank Frost – Dowhome Blues (1992)

Per tant avui em proposo comentar un CD d’en Frank Frost en el que apareix el tema referit, a més d’una selecció del seus èxits més coneguts, perquè en Frank va ser un artista músic complet, conegut bàsicament per la seva habilitat a l’harmònica, però també hàbil a la guitarra i els teclats.

En Frank Frost, com molts dels companys de viatge en el món dels blues, neix en un entorn familiar difícil amb dotze germans més, situació precària que fa que en Frank prengui consciència de que s’ha d’espavilar aviat per si mateix, i una possible sortida l’imagina a través de la música, per la qual comença a tocar el piano als quinze anys a l’església de la comunitat religiosa on pertany.

Posteriorment aprèn a tocar la guitarra arribant a un nivell d’aprenentatge suficient perquè diferents conjunts de blues amb un cert prestigi el contractin, però el cop més significatiu no arriba fins a l’any 1956 en el que en Rice Miller, en Sonny Boy Williamson II, mite indiscutible de l’harmònica, el contracta com a guitarrista en el seu grup.

Roman al grup d’en Sonny Boy fins a l’any 1959 i evidentment amb en Sonny descobreix les fabuloses possibilitats de l’harmònica en el món del blues. Possiblement és dels pocs músics que hagués pogut demostrar que va aprendre directament d’en Sonny Boy d’entre els nombrosíssims que han fet ostentació d’haver rebut lliçons del  mestre sense poder-ho demostrar.

A 1962 Sam Pillips el mític descobridor de n’Elvis Presley, s’interessa per en Frank i el fa enregistrar un LP amb el títol de “Hey Bos Man”, que obté un cert èxit i que amb els anys es transformarà en mític. A 1966 una altra persona vinculada a n’Elvis, el seu ex-guitarrista Scotty Moore també descobreix a en Frank i li fa la producció del seu segon disc en el que apareix, per primera vegada, el tema “My back scratcher” que hem comentat al principi.

A principis dels anys 70 forma amb Sam Carr i Big Jack Johnson el grup The Jelly Roll Kings que a finals de la mateixa dècada és llançat a la fama pel productor Michael Frank.
Tant la forma de tocar l’harmònica com la veu, destaca per un nivell de coherència notable entre elles, a més de una forma “moderna” d’interpretació, que li ha permès no passar de moda com ha ocorregut a altres intèrprets.

Malgrat el mestratge  a l’harmònica d’en Sonny Boy II  sobre en Frank Frost, jo destacaria de la seva forma de tocar les més clares influències de n’Slim Harpo (a vegades és com ell però en brut) i en Jimmy Reed ( a vegades és simplement com ell) utilitzant amb una correcció altíssima la tercera posició a l’harmònica.

En qualsevol cas, en Frank Frost és un harmonicista que mereix ser escoltat i recordat, i el recopilatori d’èxits “Dowhome blues” núm. 52 de la “Blues Collection” d’Orbis és un bon instrument per fer-ho.

                                                                                                                                                             Maig 2012

Vídeo: Frank Frost - Back Scratcher