Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de d'octubre de 2008
The Paul Butterfield Blues Band (1965)
Es diu que a 1965, al Festival de Folk de Newport en Pete Segger, el mític compositor i cantant de folk americà,va ser descobert intentant tallar els cables dels amplificadors i micròfons d’un grup de joves cridaners que amb una escandallaria fora mida, i des d’un escenari dedicat a salvar les essències de la música folklòrica, estaven interpretant un blues elèctric absolutament irrespectuós amb la forma d’entendre el
que era la música tradicional americana d’en Pete Seeger i de part del públic assistent
El grup objecte de l’intent de boicot era la Paul Butterfield Blues Band, un grup format inicialment per dos estudiants blancs de la Universitat de Chicago, en Paul Butterfield, harmonicista i n’Elvin Bishop, guitarrista, al qual s’havien unit quatre músics més, ja professionals, desprès dels primers èxits del duo per la zona de Chicago.
La banda posseïa unes característiques completament inhabituals en els grups que, fins llavors, es dedicaven a fer música de blues. En principi estava construïda al voltant d’un personatge amb uns orígens i biografia destacadament diferent dels músics que integraven les bandes de blues convencional. Era un jove de “bona família”, son pare era un advocat prestigiós i sa mare una pintora, era un estudiant universitari que a més s’havia format com a flautista de música clàssica, i per acabar d’arreglar-ho era blanc.
Però precisament per això, per aquests trets tant insòlits en el món del blues, hi ha un abans i un desprès de la formació de la Paul Butterfield Blues Band en la música de blues, per primera vegada els blancs deixen de ser simples espectadors, o fins i tot si es vol, simples admiradors d’una música que valoren però que no es seva, per passar a ser co-protagonistes, co-elaboradors, co-interpretadors d’una música que ja entenen, que ja han fet seva i a la qual ja no volen renunciar. La pròpia composició multiracial blancs/negres de la Paul Butterfield Blues Band, probablement una de les primeres en existir, n’és un bon exemple. Per altra banda s’obren les portes de totes les classes socials, (sorprenentment aquesta vegada a les classes de més per amunt), a gaudir d’una música que acabarà sent patrimoni universal.
Si socialment tot això és força rellevant, musicalment també hi ha aspectes que mereixen ser fermament destacats i és que en Paul Butterfield, malgrat ser molt respectuós amb les arrels del blues, és considerat el primer harmonicista blanc que no es limita a imitar els grans harmonicistes de blues negres, sinó que a més innova la tècnica d’interpretació de l’harmònica diatònica, electrificant l’instrument de forma personal i provocant saturacions de sons fins llavors desconegudes.
Però aquest rompre esquemes d’en Paul Butterfield i voler ser el primer de moltes coses i aconseguir-ho, va tenir un preu elevadíssim i equivocat per en Paul, ja que, ben aviat es va transformar amb un addicte a l’alcohol i a les drogues, de tal manera que progressivament es va anar deteriorant la seva salut fins que a 1987 moria per sobredosi a l’edat de 44 anys.
El disc que presentem aquest mes: “The Paul Butterfield Blues Band”, enregistrat al 1965 és el primer de la seva carrera i és representatiu de la millor època d’en Paul Butterfield, que se situaria en el treball que es reflecteix en els seus tres primers discos.
The Paul Butterfield Blues Band és tota una declaració de principis que irromp amb força i qualitat i que ens presenta una interpretació personal del millor blues clàssic de Chicago: “Blues with a feeling”, “Born in Chicago”, “I got my mojo working”, “Mistery train”,... són assimilats fins a l’extrem pel grup i transformats en obres diferents, pròpies i intransferibles.
Octubre 2008
Video:Paul Butterfield - Driftin' Blues
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)