La part du diable - Greg Szlapczynski (2002)

Desprès en Johnny Halliday va elegir en Geg Szlap per acompanyar-lo a les seves gires a partir del 2009, i veient els vídeos de les seves actuacions m’ha quedat clara la meva inadequació perceptiva, en Greg Szlap a més de ser un bon músic sap fer també espectacle quan les circumstàncies ho requereixen, i actuar al costat d’en Johnny Halliday ben segur que ho requereix com es pot comprovar al vídeo d’aquest novembre de 2012 que acompanya aquesta crònica.

Potser per a compensar aquesta errada perceptiva, voldria parlar aquest mes del primer CD que vaig escoltar d’en Greg, que és “La  part du diable” del 2002.

Com a pròleg del comentari convé exposar que en Greg Szlap és un polonès nascut a Varsovia a 1971 que arriba a París amb 17 anys ja amb una bona formació en les tècniques de l’harmònica però decidit a millorar-les i a triomfar amb aquest instrument i per això contacta amb l'harmonicista més prestigiós del país que és, des de fa anys, en Jean Jacques Milteau i es transforma en alumne seu.  En JJ. Milteau creu en les possibilitats artístiques del seu alumne i completa la seva formació i el destaca fins a erigir-lo en col·laborador seu en la redacció d’un esplèndid manual d’harmònica, probablement el més complet en llengua francesa.

 
Amb aquests antecedents no sorprèn gens que la influència del mestre es faci present en el disc d’en Greg , de tal manera que en una sèrie de temes a “La part du diable”, en Greg és absolutament fidel al “papi” Milteau, i toca les cançons com, probablement, ho faria el propi mestre, aquest és el cas de: “La boîte” , “La rue des lions”, “Café des anges”, o “Valse a 30 ans”.

Menció a part mereixen els dos temes tocats amb baixos tipus “Another man done gone”, en que la influència d’en JJ. arriba a la utilització de la descompressió característica d’en Milteau, aquests “brr........” allargats sense nota que fins ara només haviem sentit al “papi”. Aquest recurs apareix als temes “On my way” i “Vamper boogie jam”.

Però injust seria no mencionar les aportacions originals d’en Greg a aquest CD, ja que malgrat la referència al diable al títol del disc, característic de molts discos de blues (devil), no és un disc de blues en sentit estricte ja que en destaca el tractament bàsicament jazzístic de la majoria de temes que confereixen un toc personal al treball, amb un so molt peculiar en alguns peces com a “1962” en que el so de l’harmònica és pot confondre perfectament amb el d’una trompeta amb sordina, o l’especificat de sons de caire nord africà a “Blue mountain” o la dolça proximitat a estils propis del Brasil a  “Czas wyleczy z pan”.

Vídeo: Gabrielle - Johnny Halliday&Greg Szlap - Limoges 11-11-2012