Checkerboard Lounge – Live Chicago 1981 – Muddy Waters&The Rolling Stones (George “Mojo” Buford) – 2012

Pots contemplar com, mentre a l’interior d’un petit local, més aviat cutre i en un reduït escenari, actua la banda d’en Muddy Waters,  per la porta exterior del local, entren els tres Rolling, provocant la malfiança d’algun dels vigilants de la porta. Pots veure com seuen tranquil·lament a una taula a prop de l’escenari i demanen beguda, pots quedar esparverat de l’horter xandall carabassa que llueix en Mick Jagger i sobretot, pots gaudir dels temes més llegendaris de la carrera d’en Muddy “Mississipi” Waters (com diria en George “Mojo” Buford) al que s’hi afegiran  segons les peces, les figures del gènere presents al local.

En Muddy Waters a 1981, quan s’enregistra el concert, ja té 66 anys, molts dels quals trepitjant escenaris i organitzant bones bandes, i això es fa notar, ja que a més de conservar una veu excel·lent controla perfectament la posta a punt de la jam, fent entrar i sortir en els moments adequats als músics que hi participen i quan algú vol agafar un excessiu protagonisme que no es correspon amb l’acte, com és el cas concret d’en Lefty Dizz, el retorna elegantment al seu paper.
 
Curiosament els dos suports d’audio del conjunt no tenen el mateix contingut, ja que als dos vínils hi són tots els temes interpretats al concert des del seu inici (15 temes) i al CD només hi són els enregistrats a partir de l’aparició d’en Muddy Waters a l’escenari (11 temes)

Vull destacar especialment a l’harmonicista fix, en aquell moment, de la banda d’en Muddy Waters, i que participa al concert, en George “Mojo” Buford, l’home que va entrar i sortir de la banda d’en Muddy, diverses vegades a partir de meitats dels 50, l’home que va substituir a en Little Walter, a en James Cotton i a en Jerry Portnoy i que mai va aconseguir el prestigi i la fama que ells han aconseguit.

L’home que no va arribar al nivell de virtuosisme d’ells ni tampoc al nivell de tècnica de figures posteriors, però que per a mi, sintetitza l’essència, potser primitiva, del sentiment de l’harmònica de blues de Chicago, un home que és capaç, d’acompanyar com ningú a les veus que ho necessiten, sense restar presència al cant, una de les harmòniques més ploraneres del blues quan fa falta i un home capaç de complementar amb una senzillesa extraordinària, les figures més arrelades als orígens del blues.

Aquest home, en George “Mojo” Buford, a partir del seu primer grup “The Savage Boys”, anterior a la seva primera incorporació al grup d’en Muddy Waters, va provar sort amb grups propis en diferents ocasions, realitzant alguns enregistraments notables com el  “Champagne and reefer” de 1999

Va mantenir-se actiu com a músic fins a la seva mort als 81 anys a l'any 2011 però, com a molts d’altres bluesman, passant autèntiques dificultats per sobreviure, de tal manera que en la seva defunció es va haver de fer una subscripció pública per pagar-li l’enterrament.

                                                                                                                      Maig 2013

Vídeo: Muddy Waters Band, Mick Jagger, Keith Richards, Ron Wood - Baby please don't go - Checkerboard Lounge