La pesada càrrega, aparentment alliberadora,
d'ànims alterats per l'alcohol i les drogues d'una
gran part dels músics de blues, jazz i rock, no
va passar sense fer estralls per la salut d'un dels primers
harp white bluesman, en "Memphis Charlie". Però
el gran harmonicista Charlie Musselwhite ha estat un dels
pocs elegits que, al manco aparentment, se'n ha sortit.
Diuen que des d'aquell decisiu 1987, en Charlie, ha controlat
perfectament la seva addicció, dependència,
afició i creença de necessitar estimular-se/enganyar-se
per fer bon blues.
I ho ha aconseguit, ha continuat fent bon blues sense
sempre estar volant, i una de les primeres evidències
és l'enregistrament al 1990, del disc que
presentem aquest mes de desembre, l'"Ace of harps".
En Charlie apareix a aquest disc amb tota la maduresa
d'una persona que des del seu primer enregistrament: "Stand
back¡" al 1966, ha anat acumulant experiència
des del coneixement directe de les arrels del blues elèctric
i les persones que el feren possible, en Muddy Waters,
en John Lee Hooker, en Buddy Guy, en Howlin' Wolf, i en
especial, els harmonicistes, Sonny Boy Williamson II,
Little Walter i Big Walter Horton, als qui va arribar
a admirar tan apassionadament com només és
capaç de fer-ho un nin/adolescent, el nin/adolescent
que, en aquells moments, era en Charlie Musselwhite.
Desprès va voler ser com ells i tocar l'harmònica
com ells, i dignificar-la, i va ser un dels primers blancs
en desitjar-ho i aconseguir-ho, juntament amb una altra
figura mítica de l'harmònica, en Paul Butterfield,
que no va tenir la mateixa sort/voluntat en sortir-se'n
del pou, i altres instrumentistes blancs com en Mike Bloomfield.
A l'"Ace of harp", s'ofereix una visió
àmplia de l'estil Charlie Musellwhite, ja molt
personal i consolidat, amb una tècnica de tocar
l'harmònica potent i molt elaborada, però
a la vegada, dolça i sense estridències,
o amb estridències molt ben controlades. En aquest
aspecte en Charlie, s'allunya del harp blues "brut"
i "elemental" de les seves arrels, i el transforma
en un harp blues molt més domesticat, encara que
"elegantment" domesticat, quasi simfònic.
A canvi però de perdre força i autenticitat.
Percepció que es veu reforçada per la veu,
gaire bé de "crooner", d'en Charlie Musselwhite,
al meu parer, poc apropiada per cantar blues.
De totes maneres ens trobem davant d'un bon bluesman,
i d'un excel·lent harmonicista a escoltar curosament
per tots els aficionats a l'harmònica, un harmonicista
que ha enregistrat més de 20 discos, de qualitat,
en solitari, que ha fet enregistraments amb artistes de
la talla de Tom Waits, Bonnie Raitt o The Blind Boys of
Alabama., i que ha rebut nombrosos reconeixements internacionals
com 18 premis Handy, 6 nominacions als premis Grammy,
el Lifetime Achievement Award del Festival de Blues de
Monterrey, el Mississipi Governor's award for excellence
in the arts, etc...
Gener 2007
|