Disc de l'harmoniteca personal recomanat
el mes d'agost de 2007
John Lee "Sonny Boy" Williamson
The original "Sonny Boy" (2004)
Recordo que fa molts d'anys, quan jo estudiava, a la
primera classe d'assignatures ben diverses, el professor/ra
com a referència d'origen del tema utilitzava algun
pensament o escrit de n'Aristòtil o Plató,
per més sorprenent
o aparentment allunyat d'aquestes referències
inicials es trobés actualment l'assignatura.
Entre d'altres consideracions també recordo, que
tenia la sensació de que situant, de forma absoluta,
en els inicis de qualsevol coneixement científic
o filosòfic aquestes dues persones, es feia, per
una part, una simplificació excessiva de les fonts,
i per altra part s'ignoraven aportacions probablement
força significatives d'altres personatges menys
coneguts.
Si el tema del que parlem és del harpblues, òbviament
haurem de renunciar a les referències de n'Aristòtil
o d'en Plató, però inexorablement haurem
d'anar a parar l'home que s'assenyala com l'origen del
gènere i del qual deriva la línia més
clara del que és fer música de blues amb
harmònica; en John Lee Williamson, malgrat
que probablement en aquesta elecció, també
com abans, haurem fet una simplificació excessiva
de les fonts i haurem ignorat personatges que, pels seus
mèrits, mereixerien ésser-hi presents.
Però és que com es diu a la portada del
CD, en John Lee Williamson, és l'original
"Sonny Boy Williamson", l'home que va
néixer a l'any 1914 i va morir assassinat a l'any
1948, per posteriorment ésser suplantat per diferents
instrumentistes d'harmònica que utilitzaren el
seu nom i la seva fama per gaudir de millors contractes
musicals.
El millor i més conegut de tots, en Rice Miller,
l'harmonicista, que paradoxalment, al cap dels anys, va
provocar que el seu suplantat fos molt més valorat
i reconegut, gràcies a l'increment de prestigi
de la marca "Sonny Boy Williamson" que l'impostor
havia aconseguit augmentar, perfeccionant l'estil de l'original
"Sonny Boy Williamson".
En Rice Miller va morir a 1965 assegurant que ell era
l'autèntic "Sonny Boy Williamson", i
això no és cert, en Rice Miller va ser un
extraordinari harmonicista, per a mi millor que en John
Lee, però el primer i original va ser en John Lee,
i a aquest li devem el desenvolupament de tècniques
fonamentals per tocar l'harmònica de blues, com
són la utilització, gaire bé exclusiva
de la segona posició o l'efecte rítmic de
tocar dues notes a la vegada.
Aquesta manera de tocar d'en John Lee va influir decisivament
en la presència d'harmonicistes en els grups de
blues, i també en el que posteriorment es coneixeria
com a blues elèctric de Chicago, de tal manera
que el propi Little Walter, va rebre lliçons d'harmònica
d'en John Lee, i en Muddy Waters, els primers consells
per estructurar les seves bandes.
L'obra enregistrada d'en John Lee Williamson és
amplíssima per a l'època i conté
més de 100 títols, d'entre els quals el
CD que presentem aquest mes n'ha escollit els més
representatius i de més èxit de les dues
èpoques en que habitualment es divideix la seva
obra: la primera de 1937 a 1944, on encara si troben influències
del country, i la segona de 1945 a 1948, on hi predominen
els títols més específicament de
blues i rhythm&blues.
El disc es certament recomanable i especial atenció
mereix escoltar el primer gran èxit d'en John Lee:
"Good morning, school girl", i també
els temes '"Black Panther blues", "Shake
the boogie", i "Sonny Boy's jump",
indispensables, per entendre, quin realment va ser l'origen
de la història i per on es van decantar les coses
en l'evolució de l'harmònica de blues
Agost 2007
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)