Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de setembre de 2011
John O’Leary Band - Two for the show (2010)
Quan a 1962 n’Alexis Korner, l’altre pare del blues britànic a més d’en John Mayall, va actuar de forma continuada a l' Ealing Club de Londres, el local es va transformar en un centre de peregrinació de joves músics que volien escoltar i aprendre d’aquells “professionals” britànics que eren capaços d’interpretar i reinterpretar el blues, l’atraient música genuïna dels negres americans.
L'Ealing Club el visitaven Rod Stewart, Paul Jones, Eric Burdon, Brian Jones, Keith Richards, Mick Jagger, Ginger Baker,.... que, amb relativa freqüència eren convidats a tocar amb el grup Blues Incorporated de n’Alexis Corner, en el qual ja tocaven de forma fixa músics que posteriorment, tindrien tanta transcendència en l’ambient musical con el bateria Charlie Watts (futur Rolling Stone), el baixista Jack Bruce o l’ harmonicista Ciryl Davies.
Entre els assidus assistents al Club hi havia un jove irlandès de nom John O’Leary que esperava amb especial atenció els “solos” d’en Ciryl Davies, probablement un dels elements mes puristes del grup, en referència al respecte absolut a les arrels més primitives del blues, a més de posseïdor d’una tècnica a l’harmònica de gran qualitat, gaire bé única entre els músics britànics de l’època.
A principis dels anys 60, l’harmònica i la tècnica d’en Ciryl Davies van seduir de tal manera al jove John O’Leary que, ara i avui mateix a setembre de 2011, és a dir pràcticament 50 anys desprès, encara és manté activa aquesta unió entre l’instrument i la persona.
Efectivament desprès d’escoltar en Ciryl, en John O’Leary va adquirir un harmònica i va començar un aprenentatge, gaire bé frenètic de l’instrument que el va dur a 1965 a fundar juntament amb el guitarrista Simmonds Kim, el mític conjunt Savoy Brown Blues Band, un altre dels grups pioners del blues britànic.
Al Savoy Brown, que va abandonar a 1967, li varen seguir la pertinència a la John Dummer Blues Band, i desprès a la Sunflower Blues Band i posteriorment a The Bluesblasters i també a la formació Mainsqueeze, i a la Pointblank Blues Band, i a Dave Walker&The Ambulators, a més de freqüents actuacions esporàdiques amb altres grups de blues de prestigi, fins arribar a constituitr la seva pròpia banda, la John O’Leary Band, que posteriorment canviarà el seu nom pel de Sugarkane.
El disc “Two for the show” de la John O’Leary Band, que comentem aquest mes és un doble CD que es va editar al 2010, i en el que podem gaudir de la maduresa d’un home que evidencia els 50 anys d’ofici des de les primeres notes de l’harmònica, una autèntica sorpresa per a aquelles persones que no han seguit la trajectòria d’aquest músic. Hi ha un absolut respecte per les regles de la música que en John O’Leary estima i que és bàsicament el blues elèctric de Chicago, però a la vegada hi ha una capacitat d’innovació que únicament els que ja estan de “tornada” poden aportar. No hi ha ruptura, hi ha evolució, evolució coherent que enamora i enganxa. Les potents distorsions saturades de l’instrument recorden el seu origen en les d’en Paul Butterfield, com implícitament reconeix en John O’Leary amb el “Born in Chicago” present al disc, però hi afegeixen elements de funk i ritme personals made in O’Lerary i també de membres del seu grup.
Especialment recomanables són l’audició dels temes “Early in the morning”, “I’m tired” i “Who's been talking”, on hi trobem un excel·lent treball d’harmònica d’en John a més d’una veu prou complidora.
Setembre 2011
Vídeo:John O'Leary Band at Half Moon Herne Hill
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)
