permet parlar d’una nova tendència en la interpretació de l’harmònica que poden constituir per si mateixos nous punts de referència en la evolució de les tècniques de tocar l’instrument.
Aquest és el cas del grup d’harmonicistes d’Austin liderats per en Kim Wilson, o del grup d’harmonicistes d’Oakland liderats per en Mark Hummel, ambdós grups i especialment els seus líders tenen en comú el dominar absolutament i sense limitacions, les tècniques que els seus predecessors, bàsicament de Chicago, varen inventar o perfeccionar, de tal manera que són capaços de reproduir mimèticament nota per nota, so per so, tècnica per tècnica, qualsevol dels enregistraments dels seus mestres referents i únicament podrien descobrir la diferència per la millora de la qualitat del so de les tècniques d’enregistrament modernes.
Amb aquest sòlid bagatge, aquests nous professionals de l’harmònica han pogut afegir nous elements que, sense allunyar-los massa de la línia de continuïtat que els uneix inexorablement als seus mestres, renovin la tècnica i el so de l’instrument i el facin més atractiu a les noves generacions.
En el cas de Mark Hummel jo destacaria com elements substancials de la seva forma de tocar, un domini altíssim de totes les tècniques habituals de l’instrument, especialment el tocar per octaves que jo qualificaria d’impecable, la utilització freqüent de shuffles clars i cuidats i la capacitat de tocar amb l’harmònica una gama àmplia de músiques, des del rock&billy fins a jazz, passant com a element central referencial pel blues més clàssic.
En Mark Hummel i el seu grup es reivindiquen com a supervivents del blues, i efectivament ho són, però aquesta supervivència té trets diferencials, com és el rellevant protagonisme de l’harmònica dins el grup, protagonisme realment molt efectista i amb un so saturadíssim, continuador de “l’Electric Mood”; unes excel·lents i molt evolucionades tècniques d’amplificació de l’instrument; un swing i ritme molt marcats; la utilització de l’harmònica, especialment la cromàtica, dins un grup simultani d’instruments de vent en temes jazzístics, i uns enregistraments molts acurats.
De tot això n’és un bon exemple el disc “Harmonica party” que presentem aquest mes en el que apareixen elaborats temes jazzístics com “Humblebug”, sincopats temes rockers com “Harmonica party”, treballats blues clàssics com “Mean, mean woman”, o “Harp shuffle”, o “Dont need another hartache”, o respectuosos tributs als seus mestres com “I wonder why”, exactament interpretat com ha va fer en Sonny Boy Williamson II, però amb millor amplificació i so. Finalment assenyalar la bona veu com a cantant d’en Mark Hummel, aspecte no gens habitual en els bons intèrprets d’harmònica
En Mark Hummel, és un gran enamorat de l’harmònica, de la seva professió i de la música que interpreta i des de l’any 1991 ho demostra, organitzat anualment els “Blowout”, una trobada de professionals de l’harmònica, a la qual hi han actuat els millors instrumentistes del món.
Agost 2009
Vídeo: Mark Hummel - Humblebug
|