Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de setembre de 2010
Sugar Blue - Blue Blazes (1994)
En escoltar els riffs de principi i final del “Some girls” (1978) dels Rolling Stones, es pot fàcilment extreure la conclusió de l’espectacular nivell de millora d’en Mick Jagger com a instrumentista d’harmònica. En Mick Jagger a qui havien escoltat freqüentment tocant l’harmònica en els primers temes dels Stones, torna en el “Some girls” a utilitzar l’harmònica amb una habilitat i destresa imprevisibles si utilitzem com a referència els seus enregistraments primerencs.
Però el que sembla impossible, a vegades és realment impossible, i el cert és que si llegim el crèdits del disc descobrirem que no és l’excel·lent cantant dels Stones qui toca l’harmònica a l’enregistrament sinó un, fins llavors, poc conegut harmonicista de nom Sugar Blue, que els Stones havien convidat a col·laborar en la creació del seu disc “Some girls”.
I qui és en Sugar Blue? Sugar Blue és el nom artístic d’en James Whiting, un harmonicista, nascut a Nova York a 1949, i criat i crescut en ambients teatrals i jazzístics que va decidir continuar la saga artística familiar pel camí de la música.
La seva trajectòria com a músic pot tenir una certa similitud amb la carrera d’en Clint Eastwood com a actor de cinema, ja que desprès d’un curt període com a músic de carrer a l’estil dels bluesman primitius, obté un cert prestigi que li permet enregistrar amb Victoria Spivey i Johnny Shines a USA, però a 1976 decideix “emigrar” cap a Europa (com en Clint Eastwood), concretament a Paris on ràpidament obté reconeixement i fama com harmonicista brillant, de tal manera que en Mick Jagger, en una de les seves estades a aquesta ciutat, li proposa participar en l’enregistrament del proper disc dels Stones “Some girls” que requereix de l’aportació d’un harmonicista experimentat.
A partir d’aquí, de formar part de les gires posteriors amb els Stones, i de participar com a solista d’harmònica en altres discos d’ells, en Sugar Blue arriba a uns nivells de popularitat i prestigi tan alts, que el permet retornar als orígens, a USA, com a gran triomfador (com també va fer en Clint al cinema), de tal manera que entra a formar part de grup “Blues Chicago All Stars” del mític Willie Dixon, amb el qual amb el tema tradicional “Another man done gone” arriba a guanyar un Grammy a l’any 1985.
El disc “Blue Blazes” de 1994 que presentment aquest mes també conté temes tradicionals de blues com “Help me”, That’s allright, “I ain’t got you” i d’altres, dels quals en Sugar Blue en fa una personalíssima versió, que els fa gaire irreconeixibles, i i d’aquest atribut, per a mi, se’n deriva la seva grandesa però també la seva limitació.
Evidentment en Sugar Blue en aquestes peces fa una gran exhibició de facultats interpretatives i de velocitat a l’harmònica i també d’una bona veu per cantar blues, però la seva “originalitat”, és també una trampa per a ell mateix, perquè és una originalitat repetitiva i previsible, de tal manera que en haver escoltat uns quants temes “made in Sugar”, pots imaginar perfectament com seran els altres que escoltaràs i, amb poques matisacions, ho encertes.
En qualsevol cas en Sugar Blue, és un bon harmonicista que mereix decididament ser recomanat i per deixar constància de la seva qualitat hi afegeixo un vídeo del tema “Hoochie coochie man” que no apareix en el disc d’aquest mes, però que és una de les peces convencionals més reeixides d’en Sugar, perquè malgrat la seva aportació de singularitat “made in Sugar” ha conservat l’insubstituïble valor d’unes arrels autèntiques insuperables.
Setembre 2010
Vídeo:Sugar Blue - Hoochie coochie man
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)
