Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de juny de 2012
Darrell Mansfield Band – Last chance boogie (1998)
En els seus orígens, el blues va ser considerat la música del diable pel seu allunyament de la música tradicional religiosa dels negres nord-americans, el gospel, i això tant pel contingut de les seves lletres com per l’entorn on es cantava, normalment a tuguris de mala reputació, en contraposició al gospel que ho feia en esglésies o edificis dedicats al culte religiós, on es cantava la música dedicada a Déu.
Però cap a principis dels anys 70 del segle passat una sèrie de joves provinents del hipisme i similars varen fer un intent de retorn de la música del diable i els seus derivats com el rock, cap a la música de Déu. Un intent dels mes reeixits va ser el famós Jesucrist Superstar, i però un dels pioners d’aquesta tendència des de les arrels del blues, va ser el músic que presentem aquest mes: en Darrell Mansfield.
Aquest home d’aspecte corpulent, potent i gaire bé ferotge, des de llavors, els anys 70 fins a l’actualitat, es dedica a tocar i cantar blues amb lletres de caràcter religiós, transformant-se en un predicador bluesman convençut. I ho ha fa des d’un radicalisme i dogmatisme, gaire be fanàtic i adduït, de tal manera que la seva fe en uns principis tan poc científics com el creacionisme la dut a tocar l’harmònica i a cantar amb una careta de mono, que desprès llençava al públic en un teatralitzat intent de ridiculitzar les teories de l’evolució de Darwin,... i això a finals del segle XX i a principis del segle XXI!!!
Es diu que la seva conversió tan absoluta i cega al cristianisme, es deguda a que en la seva primera temptativa de suïcidi (fins al moment n’ha fet tres) als 21 anys a l’interior d’una església, va ser salvat per un sacerdot que avisant ràpidament a una ambulància va impedir que perdés tota la sang pels talls que s’havia fet a les venes, per la qual cosa a partir d’aquell moment va decidir dedicar la seva vida a predicar la paraula de Jesús amb les eines de l’harmònica i la veu.
I és que l’aparent força i potència d’en Darrell que li descobrim a l’escenari, amaga una personalitat feble, fràgil i depressiva que l’ha dut als intents de suïcidi esmentats i a freqüents tractaments psiquiàtrics i hospitalitzacions, on ha estat diagnosticat de neurosi depressiva endògena i/o síndrome bipolar, dualitat que encara no ha estat resolta per la similitud de símptomes depressius en períodes llargs de bipolarització.
Com a músic en Darrel Mansfield va debutar a 1974 amb un grup de nom Jubal, a 1976 va publicar el seu primer treball “Gentle Faith”, i a 1977 va fundar el seu propi conjunt: la Darrell Mansfield Band, i va enregistrar dos discos pioners del gènere “Higher Power”i “Get Ready”, desprès n’han vingut més de trenta entre els quals destaquem per la seva representativitat el que presentem aquest mes, el “Last chance boogie ” de 1998
A “Last chance boogie ” hi trobem un Darrell Mansfield correcte, madur i potent, que controla perfectament les amplificacions de la seva harmònica que el duen a aconseguir un so forçat però net, al límit de les possibilitats de l’instrument fins arribar a un nivell d’espectacularitat notable.
A “Last chance boogie ”, el so i l’excel·lent veu d’en Darrell, s’harmonitzen acuradament amb l’aspecte físic del músic, donant com a resultat força i contundència en la interpretació dels temes, especialment en les cançons “Hello goodbye boogie”, “It’s time to go” i “Walk with me Jesus”.
Juny 2012
Vídeo: Darrell Mansfield Band - Walk with me Jesus
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)
