Probablement en Bob Dylan de la seva primera època, ha estat l’intèrpret més conegut de tot un grup de músics més o manco solitaris, més o manco vinculats al món del folk que han acompanyat les seves cançons, en general de caire social, amb una guitarra i una harmònica col·locada sobre un accessori porta-harmòniques que es recolza el coll i que, en la meva opinió, dificulta enormement el tocar bé l’instrument, impedint qualsevol joc de les mans i reduint el paper de l’harmònica a un acompanyament simple i sense matisacions.
Però curiosament a un país de grans músics de l’harmònica com són els USA, en Bob Dylan ha aconseguit més fama que cap d’ells, a un país d’excel·lents cantants, en Dylan que a alguns ens recorda en Donald d’en Disney, ha aconseguit triomfar per damunt de la majoria d’ells, a un país de grans guitarristes, un guitarrista molt justet com en Dylan , és molt més conegut que la majoria dels bons.
A què es deu la permanència del mite durant més de cinquanta anys, en primera línia dels músics de música popular contemporània?. Jo crec que es deu a la construcció d’una icona, quasi perfecte, un referent del que va passar al món en un moment determinat, en Dylan és un símbol creïble, un símbol representatiu dels temps en que els joves no els hi agraden els temps que els hi havia tocar viure es queixaven i volien canviar les coses, i en Dylan escrivia les lletres que els joves necessitaven, es canviava el nom de Robert Zimmerman per Bob Dylan, en homenatge al poeta Dylan Thomas i seguia l’estela d’en Woody Guthrie.
Desprès quan els temps varen canviar en Dylan ja havia canviat una mica abans i havia electrificat la seva guitarra i es feia acompanyar per un bon grup de músics de “The Band” i continuava dient coses interessants, però probablement manco compromeses, i seguia endavant de l’evolució adaptant-se però sobretot fent adaptar al món a l’estil Dylan, fent que l’estil Dylan fos valuós i encara creïble malgrat els canvis continuats.
Dels primeres passos, d’aquest Dylan primitiu, d’aquest Dylan acústic, d’aquest Dylan simple, d’aquest Dylan protesta, en dóna referència el disc que presentem aquest, un recopilatori en dos CD’s “Cocaina blues”, i “John Birch society blues”, en el que trobem temes manco coneguts dels habituals d’en Dylan que ell resolt de forma senzilla, a la manera descrita anteriorment, manera ben pròpia i personal fins a aconseguir convèncer al públic, i en els que l’harmònica té un presència notable però no destacada, excepte en els temes “Long John”, “Corrina, Corrina”, i “In the evening when the sun goes down”, prou reeixits.
Juliol 2013
Vídeo: Bob Dylan - Blowing in the wind
|
