Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de maig de 2009
Brendan Power - New Irish Harmonica (1995)
Una bona part de les músiques disposen dels seus instruments “genuïns” per a ser interpretades. La majoria de persones associem els violins a la música clàssica, les guitarres elèctriques a totes les variants del rock, les diferents expressions de les xeremies i del sac de gemecs a les músiques folklòriques d’origen cèltic, el saxo al jazz i la tenora a les sardanes, entre molts altres exemples.
Aquesta relació íntima entre tipus de música i instrument “genuí” que la interpreta i que, entre d’altres avantatges, ajuda a definir més específicament les característiques pròpies de cada estil musical, té l’inconvenient de que quan l’instrument en concret, se’l treu del seu context “natural” i s’utilitza per interpretar altres tipus de música que no són les que li són “pròpies”, produeix una sensació d’estranyesa que fa més difícil la seva assimilació.
Escoltar rock interpretat amb violins, costa, jazz amb la tenora també, i una simfonia amb guitarres elèctriques es fa pràcticament impossible. Per això únicament intèrprets molt especials, són capaços de saltar aquesta barrera i fer que els seus instruments toquin músiques que no li són pròpies i que la seva audició superant l’associació convencional de sempre, resulti interessant i agradable. Exemples reeixits d’això, els trobaríem amb el violí de n’Stéphane Grappeli o d’en Yehudi Menuhin interpretant jazz, o d’en Gorky Siegel interpretant estructures simfòniques,
Si aquest plantejament genèric al traspassem al món de l’harmònica diatònica, ens trobem que no és fins a finals del segle XIX, quan aquest instrument, un dels parents més pobres dels instruments musicals existents, s’uneix indissolublement a la interpretació de la música d’uns pobres del Delta del Mississipí i és transforma en un instrument genuí per interpretar la seva música: el blues.
A partir de llavors, escoltar altres músiques que no siguin blues amb harmònica, a part del country, resulta estrany i costa de “digerir” i per això molts d’intèrprets que ho han provat o ho proven no han passat d’intentar-ho amb un èxit més que discret. Un dels pocs que podríem destacar és el cas d’en Brendan Power que interpreta músiques tradicionals irlandeses amb harmònica diatònica, i un exemple significatiu és el disc “New Irish Harmonica”que presentem aquest mes.
Aquest neozelandès que va decidir comprar-se una harmònica quant tenia vint anys desprès d’escoltar en Sonny Terry i a continuació assajar, amb intensitat, fins a poder fer el que feia en Sonny amb el country-blues, al cap dels anys va pensar que pagava la pena ampliar el camp tradicional de la música interpretada amb harmònica i acostar-la a altres estils, però per això calia conèixer profundament l’instrument i si calia modificar-lo per fer-lo més adient a altres formes de música. I així ho va fer, de tal manera que algunes de les seves harmòniques tenen afinacions no utilitzades mai fins a llavors, però que s’han manifestat tant adients per interpretar música irlandesa, per exemple, que el fabricant d’harmòniques Suzuky ha incorporat l’afinació Brendan a un model específic.
Al “New Irish harmonica”, en temes com “Drag her round the roads” o “The drunken landlady” o “Bird in the bush”, l’harmònica sona tant genuïna com ho podia ser el violí o l’acordió i amb un nivell d’adequació i bellesa perfectament equiparable.
Maig 2009
Vídeo:Brendan Power - The drunken landlady
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)