Disc de l'harmoniteca personal recomanat
el mes de setembre de 2007
Little Charlie and the nightcats Night vision (1993)
Podria ser un personatge de "còmic",
podria aparèixer en una pel·lícula
de Batman com a un estrany enemic de l'heroi que inventa
els més sorprenents enginys per guanyar-lo. Si
el col·loquéssim en situacions més
properes li podríem trobar algunes connotacions
físiques amb
"Martínez, el facha",
i res d'això estaria en desacord amb la seva imatge,
però tampoc res d'això seria cert, perquè
realment estem parlant d'en Rick Estrin, l'extraordinari
harmonicista nightcat, que conjuntament amb el guitarrista
Charlie Baty constitueixen la columna vertebral
del grup Little Charlie and the nighcats, grup
de blues constituït fa més de trenta anys
i que continua en actiu, en primera línia de les
bandes que conreen les arrels de la millor música
del nostre temps.
Sorprenentment a l'inici de la història musical
d'ambdós personatges, tots dos es decantaren per
l'harmònica com a instrument propi, però
a partir de 1976, quant es constituïren com a banda,
en Charlie Baty va redefinir-se com a instrumentista passant
a ser el guitarrista Little Charlie, i en Rick l'harmònica,
de totes maneres en record de l'origen harmonicista comú,
encara alguna vegada, en actuacions en directe, intercanvien
el seu instrument.
En qualsevol cas, l'harmonicista oficial del grup, en
Rick Estrin, actualment és un dels millors harmonicistes
en actiu del món, i el seu nivell és
comparable al de Kim
Wilson, al de Rod Piazza, o al de
JJ.
Milteau. És un instrumentista
que, de jove, ha tingut la sort de conèixer als
grans monstres del blues de Chicago, gràcies a
la intervenció del seu amic, el també harmonicista,
Jerry
Portnoy, que el presentà al grup de
mestres, la qual cosa el va permetre aprendre i entendre
de les fonts i transformar-se amb l'alumne perfecte capaç
d'interpretar un "Juke" d'en Little
Walter, gaire bé millor que el del seu
mestre.
Però si en Rick Estrin és un fidel
seguidor de la forma d'expressar amb l'harmònica
d'en Little Walter o del propi Sonny
Boy Williamson II, (adhuc arribant a tocar
l'harmònica, espectacularment dins la boca, sense
mans ni suport, com ho feia en Sonny Boy II), introdueix
elements nous en el discurs del blues, a través
de les seves composicions, ja que n'és autor de
la majoria de temes del grup, i en les lletres de les
cançons fuig de la línia de dol i lamentació
dels blues clàssics, per introduir-hi elements
d'ironia, broma i sorpresa (que probablement aplica també
al seu aspecte físic), aliens a la tristesa del
blues tradicional.
Així en el disc que presentem aquest mes "Night
vision", hi apareixen exemples del que hem
comentat com al tema "My next ex-wife"
que, per cert, va guanyar un premi al millor blues de
l'any al USA, però per a mi, especialment valuós
i rigorós en la interpretació, és
el tema "Sure seems strange" en
el que Rick Estrin utilitza, com en altres cançons,
una harmònica cromàtica, tocada com si fos
una diatònica, de bell nou, a l'estil Little Walter.
La resta de temes del CD estructuren un tot coherent i
conjuntat amb la forma de fer blues de Little Charlie
and the nightcats.
En Rick Estrin, és també el cantant del
grup, i aquí, com en altres ocasions ja hem dit,
la qualitat de la seva veu, no és a l'alçada
de la qualitat d'interpretació de la seva harmònica,
en qualsevol cas aquí també aplicarem la
llei de la compensació d'una cosa per l'altra i
el resultat encara serà francament notable.
Little Charlie and the nightcats varen actuar al festival
de blues de Cazorla de l'any 2006.
Setembre de 2007
Video: "Hurry Up and Wait"
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)