Penso que s'ho paga parlar-ne, una mica, perquè
la majoria de la gent no ho ha viscut, Penso que s'ho
paga explicar-vos que, a finals dels anys 50, una
enorme imatge de cartró d'un personatge amb les
cames eixarrancades tocant una guitarra, ocupava gaire
bé tota la façana d'un cinema de la Rambla
de Catalunya de Barcelona, era la imatge d'en Tommy Steele
que anunciava la seva pel·lícula: "La
historia de Tommy Steele, el rey del rock and roll"
Això pels adolescents, d'un altre temps i un altre
país, va significar el descobriment d'una
nova música, una música forta, energètica
i il·lusionant que rítmicament entenien
i que podien fer seva perquè era com ells, forts,
energètics i il·lusionats (ara en diríem
il·lusos). Desprès va arribar l'autèntic
rei, n'Elvis i el seu King Creole, i els Beatles
i sobretot els Rolling, i
..
I
.al mig de tot això, o amb més
precisió, tangencialment a tot això, apareixia
un personatge estrany, amb una estètica
diferent als rockers oficials, i un barbó característic,
que es deia John Mayall i que feia un tipus de
música propera al rock&roll (per això
l'escoltàvem) però que no era ben bé
rock. Ell en deia blues i mai li va canviar el
nom malgrat les modes (rock, twist, madison,
).
Gràcies a ell, la nostra generació i moltes altres generacions posteriors d'europeus entraren
a les arrels de la música del nostre temps i volgueren
cercar-ne més i més i trobaren en Robert
Johnson i en Sonny Boy i en Howling Wolf i molts d'altres.
Aquest home i els seus Bluesbreakers varen ser
a Europa pioners i divulgadors, però també
una escola de músics de gran talent. Pels
Bluesbreakers hi varen passar n'Eric Clapton, en Mike Taylor, en Peter Green, en Mick
Fleetwood, en John McVie, etc
. i sempre
fent un blues excel·lent.
Bé doncs, aquest home, que no ha deixat mai
d'actuar, el dia 29 de novembre de 2003 va complir
70 anys i per celebrar-ho va oferir un concert commemoratiu
que, enregistrat en directe, és el que presentem
com a disc del mes, aquest febrer de 2006, i si em permeteu,
com a un petit homenatge a un dels meus referents musicals personals més sòlids.
En John Mayall, a aquest concert i a aquest CD, fidel
a la seva tradició, continua rodejant-se de músics
de gran vàlua i professionalitat, i al seu grup
estable de Bluesbreakers actuals, hi trobem un magnífic
guitarrista, el texà Buddy Whittington,
i un bateria potent i convincent, en Joe Yuele.
La resta de components no desdiuen en absolut d'ambdós,
ni del propi John.
Però per aquesta ocasió especial, en John
Mayall ha volgut recuperar algunes de les figures, ara
ja mítiques i consagrades, que en algun moment
formaren part dels seus Bluesbreakers, i així la
guitarra d'en Mike Taylor torna a vibrar poderosa al "Blues
for the lost days", o al "Oh, pretty woman",
i la d'en Eric Clapton al "No big hurry", o
al "Hideaway" juntament amb el trombó
d'en Chris Barber, que torna a ser protagonista també
al "Have you heard.
I tot plegat sona esplèndid ¡
El 21 de juliol de 2004 vaig tenir el privilegi
d'assistir a Mallorca al concert amb el mateix contingut
musical que el del seu 70 aniversari (imatge
1, imatge
2, imatge
3, entrada
firmada ), evidentment sense els artistes
convidats, però amb el mateix grup estable de Bluesbrakers
i us he de dir que en John Mayall continuava en plena
forma, fent un blues brillant i d'alt nivell. Una de les
persones que m'acompanyava al concert va comentar "Caram,
aquest home cada dia en sap més".
Jo hi estic d'acord
Febrer 2006
|