S'havia de preparar per guanyar-se la vida
d'alguna manera i la possibilitat de fer-ho com a músic,
encara que remota, era menys inversemblant que l'ofici
familiar.
Per això en Saunders Tedell nat al 1911 a Greensboro
(Georgia, USA) es va decidir a preparar-se intensament
perquè una música humil, tocada amb un instrument
encara més humil, el permetés viure així,
ni que fos humilment.
En Saunders, ara ja conegut musicalment com a Sonny Terry,
amb una sorprenent rapidesa aconsegueix construir-se un
cert prestigi com a instrumentista d'harmònica,
però conscient de les limitacions d'actuar tot
sol amb la seva harmònica, a començaments
dels anys 30, s'associa a una altra figura mítica
del blues en Blind Boy Fuller, en una estructura
bàsica de duo, (clàssica del blues),
de guitarra, harmònica i veu, que es perpetuarà
fins al nostres dies amb els més fidels seguidors
de l'estil, com en Cephas&Wiggins.
El duo va aconseguir un cert èxit i el 1937 ja
va un enregistrar un disc, que amb els anys s'ha transformat
d'obligada referència pels aficionats, però
el 1941 mor Blind Boy Fuller i en Sonny Terry, conscient
de la necessitat de mantenir l'estructura de duo, que
l'ha conduit al prestigi de que ja disposa, es cerca un
nou partenaire, en Brownie McGhee, amb el qual
constituirà un nou duo estable durant anys i anys,
i amb qui aconseguirà una espectacular sèrie
d'èxits que els duran a un dels nivells més
elevats de notorietat i reconeixement internacional vers
els músics de blues.
Per a una persona com jo, profundament rendida al blues
del delta del Mississipi i al blues elèctric de
Chicago, en Sonny Terry no representa una figura d'especial
"culte", i es que el blues d'en Sonny Terry
és el blues representatiu de la costa est dels
USA, i per mi, malgrat que, determinats autors, el
qualifiquen com a més autèntic, amb intèrprets
que requereixen més coneixements musicals i un
virtuosisme instrumental superior, per a mi està
més allunyat del sentiment primitiu però
profund de dolor, amor i ràbia, deliciosa i harmònicament
combinats del blues del Delta.
En qualsevol cas, pràcticament, totes les històries
del harpblues comencen en dues direccions, una representada
per en Sonny Boy Williamson, i l'altra per en Sonny Terry,
totes dues bàsiques per entendre l'evolució
posterior dels instrumentistes d'harmònica i amb
partidaris preferents d'una via o altre, però amb
el reconeixement també del valor de l'altre via.
En Sonny Terry va ser un pioner i un mestre i
també ho va ser el seu soci Brownie McGhee, que
en el disc que presentem aquest mes, editat al 1995, ens
ofereixen una mostra ben significativa del seu treball,
amb una qualitat de so poc habitual en bona part dels
enregistraments d'aquest mític duet.
El CD conté peces que els varen fer famosos, com
"I feel so good", "Sweethearts",
"Mean woman blues" o "I can't
see why my baby don't white to me", en les que
la veu de Brownie McGhee, el meu entendre, es mostra superior
en registres a la d'en Sonny Terry, i en la que en Sonny,
mort al 1986, escriu les permanents pàgines d'una
manera de tocar l'harmònica personal i inconfusible,
que tothom que estimi el món del harpblues, continua
escoltant amb respecte i reconeixement.
Febrer 2007
|