The rising sun collection - Big Mama Thornton (1994)

Atípic ja era que una dona és dediqués a la música de blues, de Rhythm& blues i R&r.  Certament n’hi ha hagudes, però sempre molt minoritàries respecte a la presència masculina en aquests gèneres, però que a més toqués els instruments més petit i més gran de les bandes, com són l’harmònica i la bateria encara era més infreqüent i que no utilitzés per a res la seva presència física femenina per ajudar la seva carrera també, primer perquè, en general,  resultava poc atractiva  per al sexe contrari, i segona perquè era conegut el seu lesbianisme.

Molt més típica és la història  d’una dona negra que comença a cantar gospel a l’església influïda per la religiositat dels pares, que s’escapa de casa ben jove (als 14 anys) que es passa de la música de Déu a la música del diable, que obté èxits notables amb temes memorables, que desprès cantants blancs reciclen i transformen en èxits encara molt més grans, que obté molt pocs beneficis d’aquests procés, que la seva addicció a les drogues i sobretot a l’alcohol, la van degradant progressivament fins arribar al final de la seva vida a ser una ombra cadavèrica de si mateixa.

Na Big Mama Thornton és la primera en cantar la versió original del tema d’en Leiber i Stoller “Hound dog”, i que anys desprès, el rei Elvis durà als més alts nivell  d’èxit desprès d’inspirar-se en la versió intermèdia d’en Freddie Bell. Na Big Mama Thornton és l’autora i cantant original de “Ball and chain” que temps desprès na Janis Joplin transformarà  en icona pròpia d’èxit.

Molts d’altres temes estendards del blues han estat interpretats per na Big Mama Thornton durant la seva carrera, una petita  mostra dels quals són al disc que presentem aquest mes, el “The rising sun collection”.

Aquest disc es va publicar al 1994, però realment recull temes interpretats per na Big Mama durant la seva gira europea de 1977 i sense ser, probablement, el disc més espectacular de la cantant i harmonicista, conté per a mi alguns elements que vull destacar:

En aquesta gira na Big Mama no se’n va endur cap harmonicista, la qual cosa permet escoltar a la cantant en directe auto acompanyant-se amb la seva harmònica; els estendards de blues que interpreta s’han adaptat absolutament a l’estil Big Mama del moment, essent manco potents rítmicament que versions més conegudes, però  plens de síntesi sentimental i àdhuc tristor autèntica com a “Spoonful” o “Summertime”, la veu continua sent bona però més controlada i uniforme, més reposada i ja amb indicacions de decadència personal, però més serena i desposseïda de floritures, només queda el crit agut que, de tant en tant, aporta notícia de la dona rebel que encara existeix. L’harmònica s’adapta perfectament a aquesta situació i és respectuosa amb la veu un poc monòtona de la cantant, restant en un segon terme, poc estrident, simplement acompanyant harmoniosament el cant d’una dona notòriament cansada.

Vídeo: Big Mama Thornton, Big Walter Horton, J. B. Lenoir, John Lee Hooker, Dr. Ross