molt, d'harmòniques de tota casta. Amb freqüència
també, sortia el tema de les harmòniques
cromàtiques vers les diatòniques.Aquell
octubre del 2001, va tornar a sortir, i en aquell moment,
com era també habitual (ara ja no tant), vaig defensar
emfàticament, la puresa, la dificultat tècnica
i la continuïtat de so, de les diatòniques.
Ell defensava les majors possibilitats de les cromàtiques,
encara que relativitzava més que jo.
En un moment concret el mestre em digué «
De totes maneres per aquí ve un jove que em du
harmòniques diatòniques a reparar que ha
aconseguit una cromatització perfecte de l'harmònica
diatònica, és en Joan Pau Cumellas".
Jo amb la humilitat que em dona la meva natural timidesa,
vaig respondre "Bé jo també, més
o menys, he aconseguit cromatitzar les meves diatòniques
». « Bé doncs mostra-m'ho » em
va contestar, « coneixes Mystery train, no ? »,
« Doncs toca-la », va afegir.
Mai m'han agradat els exàmens, i menys per sorpresa,
però no em vaig atrevir a contradir el mestre i
vaig començar a tocar el "Mystery train".
Jo ja n'era conscient que la cosa no anava bé,
que els nervis m'estaven traint, i que estava ben per
sota del que m'era habitual, però mestre Joaquim
m'ho va confirmar: "Atura¡, atura¡, no
en queden hores de bufar i bufar per fer el que fa en
Joan Pau", "Té t'endus aquest disc i
l'escoltes bé. En Joan Pau és tant bo o
millor que el francès¡"(naturalment
el francès a qui es referia era en Jean Jacques
Milteau)
Al carrer, encara una mica descompost per l'impacte,
vaig mirar el CD del mestre, era el que presentem aquest
mes: Joan Pau Cumellas&Big Mama&Miguel Talavera
- Tableau de Blues - i efectivament hi havia el "Mystery
Train". En arribar a casa el vaig escoltar i allò
em va tranquil·litzar. No hi havia cap dubte, el
petit sentiment d'injustícia que també m'havia
endut a casa es va esvair. Mestre Joaquim tenia tota la
raó, en mancaven moltes i moltes hores de bufar
per fer el que feia en Joan Pau, i no només a Mystery
train, sinó a gaire bé tots els altres temes.
Per això, uns quants anys desprès, a l'octubre
de 2005, és per a mi una gran satisfacció
poder-vos presentar, i parlar amb impressions personals,
d'un gran disc i d'un gran intèrpret.
Un gran intèrpret d'harmònica, nostre,
i d'un excel·lent nivell internacional, sense oblidar
els seus fantàstics socis, la veu referent del
nostre blues: Big Mama i la guitarra d'en Miguel Talavera.
I tot això en un CD amb un nivell de dificultat
afegit: l'actuació en directe. "A pèl".
Senzillament: una harmònica, una veu, i una guitarra,
fent blues autèntic. Senzillament: molt bo.
Octubre 2005
|