Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de març de 2011
Uncanned! The best of Canned Heat – (1994)
La seva admiració vers els bluesman primitius els va unir per interpretar-los de bell nou, però sempre fent referència als seus orígens. Eren dos joves a qui agradava el blues, que estimaven el blues, que reverenciaven el blues, n’Alan Wilson i en Bob Hite, dos joves harmonicistes i cantants que volien emular els que havien inventat la música del nostre temps i, com a primer tribut, varen posar al seu grup el nom d’un blues de Tommy Johnson dels anys 20, “Canned heat blues”.
L’alcohòlic Tommy Johnson, el primer bluesman que va fer un pacte amb el diable, abans del més conegut d’en Robert Johnson, en Tommy Johnson el bluesman del falset que a més de donar nom al grup “Canned Heat” va influir decisivament en la forma de cantar de n’Alan Wilson.
La valoració i respecte dels qui fundaren Canned Heat cap als seus referents antics, va fer que abans de formar el grup, n’Alan Wilson, ja rellancés la carrera d’un altre mite del blues, en Son House, i posteriorment quan el grup ja havia aconseguit un ampli reconeixement del públic, Canned Heat enregistrés amb un altre gegant del gènere, en John Lee Hooker.
Canned Heat, va ser primer un duo, desprès un trio i finalment un quintet consolidat, però durant tot el temps no varen oblidar mai les arrels de la música que feien i que combinaren molt adequadament amb la música i el mitjans tecnològics del temps en que varen viure.
D’aquesta unió en va sortir una música potent, espectacular que va marcar uns època i que en funció de la personalitat i qualitats de cada un dels seus fundadors sonava manifestament diferent. Realment fou com si coexistissin dos Canned Heat diferents.
Quan en Bob Hite tocava l’harmònica i cantava, quan en Bob Hite era el protagonista, els Canned Heat sonaven com un grup de blues elèctric més convencional, més acadèmic, un grup potent, contundent, però molt més semblant a altres grups de blues i de blues-rock
Quan n’Alan Wilson tocava l’harmònica i cantava, quan n’Alan Wilson era el protagonista, els Canned Heat feien una especial fusió entre els blues i els sons semi orientals dels hippys de l’època, de la qual cosa en sortia una espècie de “blues místic”, amb uns sons que els feien diferents de qualsevol altre grup, uns sons que els van fer únics i inimitables, especialment per la veu extraterrestre, gaire be esotèrica de n’Alan Wilson, una veu gens convencional de fals falset que ningú ha pogut imitar encertadament i que en el tema més famós del grup, la versió gaire bé irreconeixible de la cançó d’en Floyd Jones “On the road again”, un altre mite del blues, arriba a les seves més altes peculiaritats.
Tant n’Alan Wilson com en Bob Hite, coneixien i dominaven adequadament les tècniques habituals per tocar brillantment l’harmònica diatònica i aportaren innovacions personals com la customització d’algunes notes de les harmòniques afinades en l’escala de Ritcher, l’exemple més famós és la modificació que n’Alan Wilson va fer en l’harmònica afinada en La major que tant ell com en Bob Hite utilitzaren en el “On the road again”.
A Uncanned, el recopilatori que presentem i recomanem aquest mes hi trobam dos CD en els que hi podem escoltar, sobretot, les versions dels clàssics, transformades èxits, pels dos Canned Heats als que ens hem referit, el més influenciat per n’Alan Wilson i el més influenciat per en Bob Hite.
N’Alan Wilson va morir a 1970 i en Bob Hite a 1981, però això ja és una altra història...
Març 2011
Vídeo:Canned Heat - On the road again
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)