Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de juliol de 2009
Gary Primich - Mr. Freeze (1995)
Alguns dels harmonicistes més mítics de la història del blues van acabar les seves vides de forma violenta embolicats en freqüents baralles que els van dur fins a la mort, com en Little Walter, o simplement assassinats a fosca resolta, com en William Sonny Boy Williamson. Sembla que la forma de vida dels intèrprets de la música del diable: el blues, en molts de casos, dugui per parella els excessos d’alcohol i drogues i les nefastes conseqüències que se’n poden derivar.
Alguns dels harmonicistes igualment valuosos i més propers als nostres dies, també han tingut un final tràgic, ja no per morts violentes provocades pels altres, sinó per morts silencioses i probablement solitàries provocades per ells mateixos i un excessiu consum de drogues. Aquest és el cas d’en Paul Butterfield, i pareix a ser també d’en Gary Primich, del qual aquest mes volem recomanar el disc de l’any 1995 Mr. Freeze.
És possible que un home només pugui ser un home, i una dona només pugui ser una dona, i el fet que aquest home i aquesta dona hagin de fer més de 200 o 300 concerts per any, havent de donar cada nit la imatge de figura del gènere, i oficiant un ritual musical del qual cada nit el públic espera l’entrega total, sigui una exigència excessiva per, simplement un home o simplement una dona, i que per aguantar-ho acabi recurrent a substàncies que artificiosament el mantindran “en forma” cada vespre, però que, inexorablement, acabaran tombant-lo sense remei.
Aquest sembla el cas d’en Gary Primich, nat a 1958, al Chicago dels grans intèrprets del blues elèctric, i mort al 2007, als 49 anys, a Austin, aparentment per sobredosi de drogues.
El fet d’haver nascut a Chicago el va permetre familiaritzar-se amb el blues que els anys 50 i 60, marcaria la ruta del futur i aprendre de les fonts originals: Sonny Boy Willianson I, Sonny Boy Williammson II, Big Walter Horton, Little Walter,... fonts que assimilaria perfectament, però que no es limitaria a repetir mecànicament sinó que utilitzaria com a base per introduir innovacions que permetrien una evolució del gènere.
Es diu que Gary Primich tenia una cama en el blues tradicional i una altra en la innovació, i pens que és realment així perquè el seu trasllat de residència a Austin, a Texas, el va permetre contactar amb la nova corrent de músics de blues que aportaven noves idees a la música del nostre temps. A Austin hi havia alguns dels millors harmonicistes actual com són en Kim Wilson, o en James Harman, i que compartien amb ell la fidelitat a les arrels, i el desig d’innovació i, en tots el casos, un gran domini de la tècnica de l’instrument. Certament, en Gary Primich tenia una cama a Chicago i una altra a Austin, amb tot el que musicalment això comporta.
El disc Mr. Freeze conté aquestes dues vessants d’en Gary i algunes exhibicions brillants del “savoir faire” a l’harmònica, com és el tema “Mr. Freeze” que dóna nom al compacte o el tema “Red Top”, realment impressionant. També hi ha exemples de l’agradable veu de baríton d’en Gary, a la majoria de temes i especialment a les cançons “Dallas Texas” i “Slap you Silly”.
En Gary Primich va actuar al Festival de blues de Cazorla de l’any 2003.
Juliol 2009
Vídeo:Gary Primich - Sade
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)