És probable que a aquesta recomanació inicial
se n'hi afegís una altra que fes referència
a la necessitar d'escoltar també a harmonicistes,
molt més antics, i que han marcat les línees
mestres que han seguit, com a mínim, com a referència,
la majoria dels harmonicistes presents a "Crucial
harmonica blues".
Però això, a més de significar una
mostra molt més ampla d'intèrprets, no invalida
la formidable selecció d'instrumentistes que apareixen
en el disc.
Alligator ha aconseguit reunir el bo i millor
de la marca i presentar un ampli ventall d'estils vigents
a l'harmònica de blues.
El disc té un valor pedagògic rellevant
per als que s'inicien en la doctrina, gaire bé
religiosa, del món del harp blues, i recordatori
de fins a on s'ha pogut arribar amb la petita harmònica
diatònica, pels ja iniciats.
I així ens ho demostra en Charlie Musselwhite,
l'home dels sons d'execució indesxifrable a l'harmònica,
una de les llegendes vives de l'instrument, que qualcuns
privilegiats varen tenir la sort d'escoltar en directe,
el passat 21 de març de 2006, a la nova Jazz Cava
de Terrassa, però pels qui no, una petita però
valuosa mostra del que sap fer aquest home, apareix al
CD, amb la cançó "Make my gateway".
Little Charlie&The Nightcats, és un
altre dels grups present al disc, i amb el grup el seu
harmonicista i cantant, Rick Estrin, un dels valors
vigents més consolidats del harp blues, profund
coneixedor de les arrels del blues, capaç de tocar
com els referents quan vol (per exemple a l'estil Sonny
Boy Williamson II) i com ell mateix, quan ho decideix.
Excepcional com a harmonicista i no tant com a cantant,
mancança que, a vegades, compensa amb el seu sentit
de l'humor.
Sonny Terry, únic, indispensable i inconfusible,
el mestre del country blues, imitat a bastament per molta
gent posteriorment i iniciador d'una manera específica
de tocar l'harmònica hi te també una molt
representativa mostra del seu estil a "Whoopin'
the doop".
John Wiggins de Cephas&Wiggins,
bluesman clàssic de prestigi, aporta al disc un
dels millors enregistrements del seu repertori, un "Burn
your bridges" inoblidable.
Els quatre "magnífics", James Cotton,
Junior Wells, Billy Branch, Carey Bell,
que han signat plegats el disc de, probablement, més
èxit del harp blues "Harp
attack", hi intervenen individualment
amb temes tan representatius de la seva forma de tocar
l'harmònica com "Superharp" (J.
Cotton) o "Lonesome stranger" (C. Bell).
Però si també volem gaudir del treball
conjunt de grans harmonicistes d'elit també ho
trobarem a aquest CD, concretament a "Have mercy"
(Big Walter Horton&Carey Bell) o a "Broke
and hungry" (Junior Wells&Billy Branch)
(recomano escoltar de forma especial l'extraordinari joc
de veu d'en Junior Wells a aquest tema).
I per acabar d'arrodonir l'excel·lent producte
que és aquest recopilatori, Billy Boy Arnold,
Delbert McClinton, Sugar Blue i William
Clarke, interpretant cada un, un dels temes que els
han fet més famosos.
En definitiva un disc que és una porta de luxe
per entrar a la galàxia del harp blues, amb unes
músiques per recordar i uns noms d'intèrprets
per memoritzar i desprès escoltar-ne molts més
enregistraments.
Maig 2006
|