Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de maig de 2010
Hugo Díaz - La armónica del mundo (2009)
Al folklore argentí hi ha una llarga tradició en la utilització d’instruments musicals basats en la vibració de llengüetes metàl·liques pel pas de l’aire, com són el bandoneó o l’acordió, per això no és estrany que, per proximitat, algú pensés que l’harmònica també podria ser un excel·lent instrument per interpretar aquest tipus de música, perquè, de fet, el sistema de vibració de llengüetes és el mateix, encara que per generar l’aire no s’utilitzi cap sistema d’impulsió d’aire per manxa, ja que l’aire es generat bufant o aspirant directament des de la boca.
És ben probable que qui ho descobrís, com amb tantes altres coses, fos qualcú absolutament desconegut avui, però qui li va donar caràcter de reconeixement qualitatiu i universal va ser una persona nascuda a 1927 a l’Argentina, de nom Hugo Díaz.
Aquest home, de formació musical intuïtiva i no acadèmica, com la majoria d’harmonicistes, conviu de nen i de jove amb l’època de la major expansió de l’harmònica dels anys 30 i 40 del segle passat, però una circumstància excepcional i, en principi, gaire bé dramàtica, fa que el petit instrument adquireixi dimensions de transcendència per a la futura vida personal i professional del petit Hugo. El fet concret és que quan ell tenia cinc anys, una pilota va impactar molt violentament contra el seu rostre d’infant, de tal manera que el cop el va deixar cec per més d’un any. La foscor i el silenci dels dies i les hores imposat per l’accident, el nen Hugo Diaz, el trenca amb el sons d’una harmònica que li havien regalat per fer-li companyia i la unió entre persona i instrument es sacralitza i perpetua per sempre més.
L’enllaç està fet i malgrat que, en els seus inicis com a músic s’integra com a baixista, en una banda de jazz, el retorn a l’harmònica com a instrument idoni està garantit, perquè el prestigi i popularitat de l’instrument a l’època ho permet i perquè n’Hugo sent l’instrument com a propi, gaire bé com una prolongació d’ell mateix.
Desprès d’una sèrie d’actuacions a la ràdio com a virtuós de l’harmònica que li proporcionen una certa popularitat s’integra, en diferents grups, com a harmonicista especialitzat en jazz i folklore, fins que crea el seu propi grup amb la seva dona com a cantant i ell mateix com a solista d’harmònica.
L’èxit l’acompanya ràpidament, i la marca Honner, que ell utiliza en les seves interpretacions, el promociona assimilant-lo als grans de l’instrument com en Larry Adler o al propi mestre Toots Thielemans, de tal manera que es transforma en el primer sud-americà que comparteix nivell de prestigi amb ells i adquireix fama mundial com a instrumentista d’harmònica, així, en l’àmbit del jazz, arriba a actuar amb n’Oscar Peterson i amb en Louis Armstrong.
De totes formes la seva singularitat la trobem en el fet d’aplicar la seva personal i depuradíssima tècnica en el domini de l’instrument als temes propis del folklore del seu país, i d’això en podem obtenir una bona mostra en el disc que presentem aquest mes, reeditat com a recopilatori a l’any 2009, molts d’anys desprès de la seva mort a 1977.
Malgrat tot, des de llavors, el seu prestigi com a instrumentista s’ha mantingut al llarg del temps i una bona referència és que un tema seu: “La compañera”, es present a la selecció, “Inspiration” d’en Jean Jacques Milteau, editat al 2005, que pretén ser una síntesi dels millors temes i intèrprets de l’harmònica, de tots els temps.
Maig 2010
Vídeo:Hugo Díaz - Volver
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)