pels seus treballs per a TV i ràdio i també
per la seva tasca docent al Honky Tonk de Barcelona (qui
en volgui aprendre i/o perfeccionar-se ja ho sap) i a
diferents festivals internacionals.
Es diu que el nom de Mr. Hurricane correspon al propi
Joan Pau, i que és un sobrenom que li varen
posar a França desprès d'una gira
de concerts per aquell país.
En qualsevol cas aquest sobrenom, al nostre entendre,
és absolutament adient i correspon a una realitat
palpable, perquè en Joan Pau Cumellas, a l'harmònica,
és l'home de les velocitats impossibles.
Escoltar alguns dels paràgrafs que interpreta fa
pensar que "allò" no és possible
tocar-ho a les velocitats i precisions amb que ell ho
fa.
En Joan Pau forma part del grup d'hamonicistes de blues
blancs moderns, això significa que si bé
els pioners instrumentistes d'harmònica de blues,
els Sonny Boys, Little Walter, Walter Horton, etc
establiren un inici clar i un camí a seguir, el
camí seguit pels harmonicistes de blues actuals
blancs, ha adquirit unes característiques pròpies
que són: un major aprofundiment amb la tècnica
interpretativa, un perfeccionament en la forma de tocar
l'harmònica que la fa més academicista i
un increment de les possibilitats cromàtiques de
l'instrument.
En Joan Pau participa de totes aquestes característiques
i les domina perfectament, però el que el fa diferent
a la majoria, és la velocitat d'emissió
de sons amb les tècniques més complicades,
escoltar en Joan Pau, a estones, es deixar-se emportar
per un vent que canvia de sons a velocitats esfereïdores,
per un autèntic huracà, per Mr. Hurricane.
I així ho demostra una vegada més en el
seu nou disc "Hard driving", on en Joan Pau
torna a ser l'huracà de sons a "The bus is
leaving" o a "Del gaucho" o aporta matisos
jazzístics a "Get the blues" o rendeix
un petit homenatge a en Victor Uris i a la mítica
"Harmònica Coixa Blues Band", utilitzant
l'estil d'en Víctor i la veu de la formació
inicial de l'Harmònica Coixa": Errol Woiski.
Amb el "Hard Driving", es demostra que es pot
fer bon blues al nostre país, molt bon blues, també
que es pot compondre bon blues, ja que excepte el "Bad
case of love" d'en BB King i el "Pepper"
d'en M. Miller, la resta de peces (7) són de l'excel·lent
guitarra del grup Andreu Martínez i una
d'en JP. Cumellas, amb un resultat més que
notable, i també que es pot interpretar bon blues,
perquè la formació de base composta per
JP. Cumellas a l'harmònica, Andreu Martínez
a la guitarra, Ramon Vagué al baix i Pere
Moved a la bateria, "senten" i interpreten
el blues com a mestres enamorats del que fan.
En resum un disc més que recomanable de blues
de l'autèntic, interpretat per un grup de músics
de talent que han cuidat amb especial dedicació,
i fins al mínim detall, cada una de les cançons
que hi sonen i amb una presentació del CD de gran
qualitat (recorda algunes d'en John Lee Hooker) molt adient
amb el contingut del disc.
Gener 2006
|