Paul DeLay Band – Ocean of tears (1996)

Efectivament, sembla ser que en DeLay addicte a l’alcohol i les drogues, especialment la cocaïna, des de feia anys, va acabar traficant amb elles i obtenint-ne beneficis extramusicals.

I això ja va ocórrer quan la Paul DeLay Band ja havia aconseguit un cert prestigi musical i havia estat nomenada varies vegades als premis Muddy i d’altres de menor entitat, especialment de la costa nord-oest dels USA.

I és que en Paul DeLay quan l’afer de la presó ja duia molts d`anys de vol musical. Va començar a 1970 als 18 anys a Portland amb un grup que és deia “Brown Sugar”, desprès a 1976, amb un tal Mesi (amb una sola “s”) va fundar el seu propi grup, la “Paul Delay Blues Band”, i de forma continuada i amb no masses canvis a la seva formació va anar incrementant el seu èxit i prestigi fins a la seva mort el 7 de març de 2007.

El conjunt, com el seu nom indica, es definia com a grup de blues, però cal aclarir que és un blues, en que la majoria de temes, s’allunyen del blues habitualment utilitzat com a referència universal que és el blues elèctric de Chicago.

El blues de la “Paul Delay Band”, freqüentment és molt personal i diferent, per això es fa difícil, a vegades, definir-lo com a tal, i si aquest fet ja és notable als primers anys d’existència de la banda, es veu incrementat desprès del retorn al grup del seu líder, en acabar aquest la seva estada forçada a  aquell hotel tan especial.

Certament en Paul DeLay durant aquest temps, pareix decidit a donar un tomb radical al seu projecte vital i musical i retorna als escenaris lliures, sense dependències, al manco aparents, de les drogues i amb un bagatge musical renovat com a compositor, oferint-nos temes encara més personals, amb relats de les seves pròpies experiències, mescla agredolça d’humor i dolor, allunyada, cada vegada més del blues clàssic.

El disc “Ocean of tears” de 1996, que presentem aquest mes, en pot ser un testimoni  d’aquesta evolució. El disc conté temes molt variats i diferents, entre els quals costa reconèixer cap blues en sentit estricte. Hi ha temes propers a l’espiritual negre com a “Maybe our luck will change”, cantat a duo, i propers al soul com a “slip, stumble, fall”, o difícilment classificables, com el brillant instrumental “ Hopefully”.

En qualsevol cas, en la majoria de peces, hi apareix l’harmònica d’en Paul, sigui diatònica o cromàtica, amb un so, net, ben amplificat però poc distorsionat, el que li dona, a vegades, matisos propers al jazz, especialment quan combina el seu so amb el d’un saxo o/i un orgue hammond.  

La veu d’en Paul DeLay és bona i potent, encara que, al meu gust, amb poques gammes acústiques, el que fa, que resulti, en ocasions, monòtona.

Finalment recordar que en  Patrice Leclec, l’harmonicista Mr. Leclerc, el dia 8 de març de 2007, en va enviar un mail, dient “Ahir dia 7-3-2007 va morir un gran harmonicista: Paul DeLay”... Hi vaig estar d’acord.

Setembre 2012                                                                                                                                                                                                                      

Vídeo: Paul DeLay Band - All my money gone