Disc de l'harmoniteca personal recomanat
el mes de desembre de 2007
Big Walter Horton Live at the Knickerbocker (1980)
Malgrat ser el Big, el Little li va prendre un bona part de la seva fama. En Big Walter, per al gran públic, sempre va aparèixer com un actor secundari respecte a l’actor principal de l’espectacle que va ser en Little Walter. Ambdós foren excel·lents harmonicistes,
ambdós compartiren la renovació musical de l’instrument amb la seva amplificació i ambdós tocaren amb les figures més llegendàries del blues, però en Little se’n va endur la part més grossa del pastís de la glòria.
És possible que el caràcter tímid i nerviós d’en Big Walter influís en aquesta situació, però també la seva addicció a l’alcohol que li provocava bruscos canvis de caràcter i reiterades informalitats en el compliment dels seus compromisos, contractes i concerts. En qualsevol cas si el públic sempre el va col·locar darrera d’en Little Walter Jacobs, els seus companys de professió, els músics de blues, no ho feren mai i alguns, sense menysprear en Little Walter, el situaren a un nivell superior, així el gran Willie Dixon en va dir que: “ Big Walter havia sigut el millor harmonicista de blues del món”, en Charlie Musselwhite deia que: “Quan en Big Walter estava d’humor era l’harmonicista més ferotge, més inventiu i més perillós dels que ell havia escoltat mai”, i en Paul deLay també reiterava que “En Big Walter era, de lluny, el millor harmonicista del món”
I és que per en Big Walter, l’harmònica era gairebé un apèndix de la seva pròpia anatomia, l’havia après a tocar a partir dels cinc anys i no l’havia abandonat mai, ell que no havia après a llegir ni escriure (era pràcticament analfabet), havia dedicat tots els seus esforços a fer molt bé, el que primer havia aprés a fer bé, tocar l’harmònica i ho va aconseguir, perquè als seus 10 anys ja tocava en un grup professional, la Memphis Jug Band i aquesta mateixa edat o una mica abans al 1927, als 9 anys (va néixer a 1918), ja havia participat en l’enregistrament de 2 temes.
A partir d’aquí en Big Walter, va anar perfeccionant dia darrera dia la seva tècnica fins arribar a tocar extraordinàriament bé una gran varietat d’estils de blues i si feia falta, tocant l’harmònica inclús pel nas, però construint alhora un estil propi i inconfusiblecaracteritzat per la utilització de tons greus i profunds, preferentment en clau de LA que infereixen als seus temes un ritme i sentiment exquisits amb una interpretació personal i intransferible.
Big Walter “Shakey” Horton va morir al 1981, però ens va deixar excel·lents enregistraments amb els que comprovar i recordar que si va ser realment un “Big”, un dels grans de l’harmònica de blues, i un referent a seguir o admirar pels que estimem la música més representativa del nostre temps. I d’això el disc que presentem aquest mes n’és un exemple ben significatiu però també especial, perquè és el darrer enregistrament que va fer en Big Walter abans de la seva mort, i que ens dona notícia d’un Big Walter madur però encara en plena forma, actuant en directe al Cafè Knickerbocker acompanyat per una nova figura emergent del harpblues, en Sugar Ray Norcia i el seu grup The Bluetones en el que hi trobem un guitarrista destacadament brillant, en Ronnie Earl, i tots ells interpretant els èxits més consolidats d’en Big Walter Horton: “Walter’s shuffle”, “It’s not easy”, “Country Girl” o “Walter’s swing”.
Recomano escoltar acuradament el disc i també l’excel·lent versió del “Shakey's Blues” enregistrada en video al 1965, que acompanya aquesta crònica.
Desembre 2007
Video:Shakey's Blues (1965)
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)