especialment les dels altres. Aquell bergant,
pensava l'impacient amagat, tocava l'harmònica
a un local nocturn dels voltants i cada dia, en acabar,
passava pel mateix lloc, i aquella nit, n'estava segur,
també ho faria, però seria la darrera, i
així va ser, només en sentir les petjades
del calavera i reconèixer el contorn de la figura
de l'enemic, va llençar a l'aire de la nit un crit
salvatge, va començar a córrer com un boig
cap a en John Lee se li va tirar al damunt i el va matar
clavant-li el pic de trencar gel, que duia amagat, moltes
vegades, amb ràbia, per sempre més.
En John Lee Williamson per aquella època
ja havia aconseguit una certa fama com a harmonicista
de blues, i era conegut amb el nom de Sonny Boy Williamson,
havia tingut èxit amb determinats temes, especialment
amb "Good morning school girl" i les emissores
de ràdio (evidentment les que emetien música
pels negres) "punxaven" les seves cançons
i també a alguna, difonien en directe, els seus
temes interpretats en aquell mateix moment als estudis
de l'emissora.
"Miraculosament", a partir d'aquell jorn del
1948 en el que en John Lee fou assassinat, i aprofitant
que la notícia de la seva mort va tenir una difusió
limitada, l'emissora de ràdio a la qual en John
Lee actuava, va continuar emeten actuacions en directe
d'en Sonny Boy Williamson, en una espècie
de cerimònia de confusió generalitzada o
de simple suplantació descarada, en la qual hi
participaren productors, managers i periodistes.
Ara bé, el suplantador principal del mort
era un harmonicista negre de més edat, que s'havia
presentat al món de l'espectacle i també
socialment amb diferents noms: Willie Williams,
Willie Miller, Aleck Miller, i el més
conegut de tots i sembla ser que autèntic, el de
Rice Miller i que a partir d'aquell moment, es
faria nomenar Sonny Boy Williamson, evidentment
aprofitant-se de la fama del seu predecessor.
Però el que són les coses, l'inicial suplantador
va superar al seu suplantat, i en Sonny Boy Williamson
(Rice Miller) el meu entendre i el de molts altres,
va ser millor i va aportar més característiques
personals de qualitat al món de l'harmònica
que en Sonny Boy Williamson original (John Lee)
Durant molts anys, i fins a la seva mort al mes de juny
de 1965 en Sonny Boy Williamson II (Rice Miller),
va ensenyar als qui el volgueren escoltar que amb la petita
harmònica diatònica es pot fer un blues
personalíssim i d'una qualitat extraordinària
i aquest fet és el que podrem comprovar en el doble
CD que presentem aquest mes i que recull el més
significatiu d'en Sonny Boy Williamson II, el Sonny
Boy del "Help me", el del "Let
me explain", el de "Nine below zero",
el de "Bye, bye, bird", el Sonny Boy
mestre de mestres,
En Sonny Boy que tota la seva vida ha hagut d'arrossegar
la gran confusió de noms i intèrprets
que ell mateix i els seus agents crearen i que ha durat
fins a l'actualitat (encara al 2002 un segell discogràfic
internacional publicà un recopilatori d'en Johnny
Lee Williamson en el qual totes les fotografies de
la portada, contraportada i interior són d'en Rice
Miller).
Confusió però que els qui l'han escoltat
acuradament desfan immediatament quan capten una forma
de tocar l'harmònica única, inconfusible
i magistral, la d'en Sonny Boy Williamson II.
Una forma de tocar paradoxalment imitada fins a suplantació
descarada (encara que declarada) per, pràcticament,
tots els grans intèrprets posteriors d'harmònica
Agost 2006
|