Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de novembre de 2008
James Harman - Side Dishes (2003)
A meitats dels anys 60 va voler provar sort a la Meca del blues. Se’n va anar a Chicago amb un dels múltiples pseudònims que ha utilitzat durant la seva carrera a demostrar que ell era un autèntic bluesman a considerar i que amb la seva harmònica estava en condicions de competir amb els grans. Però no se’n va sortir, les figures llegendàries del gènere encara restaven en actiu i amb la seva qualitat barraven al pas a molts dels nouvinguts, en Muddy Waters, en Howlin
Per això se’n va haver d’anar cap a Califòrnia on emergia un grup alternatiu de músics de blues que, més modestament, aprofitant l’incipient afició al blues de la població del sud tractaven de construir un centre d’encontre de professionals d’aquest tipus de música. Allà s’hi trobava també en Kim Wilson, en Rod Piazza, en John Logan i en Gene Taylor entre d’altres, i havia suficient públic interessat en el blues perquè hi hagués feina per a la majoria d’ells.
A Califòrnia, a més d’actuar regularment tot sols amb les seves bandes: en Kim Wilson amb The Fabulosus Thunderbirds, en Rod Piazza amb la Bacon Fat, i el propi James Harman amb l’Icehouse Blues Band, actuaven de teloners dels consagrats John Lee Hooker, Muddy Waters, Albert King, BB. King, Albert Collins, Big Joe Turner,....quan aquests tocaven per la zona. De tal manera que varen rebre de forma directe, la influència dels renovadors de les fonts del blues i varen aprendre el més essencial d’ells, fins que els deixebles van a passar al primer nivell, i els Kim Wilson, Rod Piazza, James Harman,.... varen transformar-se ara ja ells, en els nous referents vius del blues més genuí.
Això passava a finals dels anys 70 i el fet va permetre que en James Harman es presentés per primera vegada amb el seu nom autèntic, nom que per sempre més ja s’associaria a una manera de fer blues de qualitat i solvència que, a partir d’aquí el duria a ser nominat 14 vegades per al WC Handy Blues Award i a ser el guanyador del premi “Best Blues Album of the year” de 1987 de la revista “Real Blues Magazine”.
Doncs bé, aquest home amb més de 40 anys de dedicació al blues i que actualment encara realitza més de 200 concerts per any a tot el món, va tocar aquest mes d’octubre de 2008 al Festival de Blues de Cerdanyola i també al I Festival de Blues de Palma, festival aquest darrer al qual varem poder assistir personalment.
I el disc “Side Dishes” que presentem aquest mes vol ser una mostra del vist i escoltat al festival de Palma, ja que James Harman es va dedicar a fer un recorregut pels seus èxits mes coneguts dels darrer vint-i-cinc anys, dels quals n’és a més, generalment també, compositor.
I és que el CD “Side Dishes” s’hagués pogut titular també alguna cosa semblant a “The best of James Harman” o similar, perquè en aquest disc hi trobem alguns dels millors temes editats en els seus discos originals de 1983 a 2003. Hi figuren peces tan emblemàtiques com “So many womens” de 1983 o tan genuïnes del blues d’arrels com “Just as well to kill me” i fins i tot alguna aproximació al Rock&Billy com “Jump my baby”, en els que podem escoltar les diferents formes de tocar l’harmònica d’en James Harman en les que predominen els sons molt saturats, amb fortes distorsions i amb algun retorn als orígens més primitiu del instrument com en el tema “Lonesome moon trance” que dóna títol a un altra disc de 2003, en que ens demostra que també pot tocar com en Sonny Boy Williamson i cantar amb uns registres vocals francament rellevants.
Novembre 2008
Video:James Harman - Al Festival de Blues de Palma (11-10-08)
NOTA: Si voleu veure un altre video del concert click aquí
Fotos del concert(Palma, 11
d'octubre de 2008):
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)
