Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes de juliol de 2012
Carlos del Junco – Big Boy (1999)
En Carlos del Junco comparteix, parcialment, l’opinió d’en Larry Adler respecte a en Bob Dylan com a harmonicista, no és tan radical com aquest que va arribar a afirmar que a en Bob Dylan se li hauria de prohibir tocar l’harmònica, però Déu n'hi do, ja que en Carlos sentencia que en Bob Dylan com harmonicista és molt mediocre i fa extensiva aquesta opinió a altres músics coneguts com en Neil Young.
I què autoritza a ambdós harmonicistes a parlar tan críticament d’altres?: doncs que tots dos són autènticament virtuosos de l’instrument. En Larry Adler de l’harmònica cromàtica i de la interpretació de temes clàssics i en Carlos del Junco de l’harmònica diatònica utilitzant la tècnica de l’overbending en temes de jazz i blues, bàsicament.
Perquè si alguna cosa crida l’atenció immediatament quan escoltes a en Carlos del Junco és la seva correcció interpretativa i el seu domini absolut de les tècniques de l’overbending que va inventar en Howard Levy.
De fet en Carlos del Junco va perfeccionar aquestes tècniques dirigit pel propi Howard Levy quan a 1996, en Carlos, va ser un dels alumnes predilectes seus a Chicago.
Però abans en Carlos ja havia demostrat la seva vàlua com harmonicista guanyant diferents concursos internacionals, el més prestigiós de tots a Trossingen, a Alemanya, quan va guanyar dues medalles d’or com a intèrpret, una en l’especialitat de blues amb diatònica i l’altra en l¡’especialitat de jazz amb diatònica.
I aquesta perfecció interpretativa se’ns fa evident des del primer moment en que aquest cubà emigrat amb un any al Canadà inicia un tema, de tal manera que l’harmònica diatònica sona molt diferent de lo habitual, és gaire bé, com escoltar un instrument nou, absolutament cromatitzat, però en una funció contínua, diferent dels tot o res de l’harmònica cromàtica.
I això, al principi, costa, sona excessivament fi, excessivament correcte, i aquest efecte es fa més evident especialment en els blues. Els blues d’en Carlos sonen acuradament perfectes, sonen com a blues intel·lectuals, pulcres, sense una màcula ni una errada, però per a mi perden coses, deixen de ser primitius, crus, aspres, bruts... per a mi perden, probablement, alguna cosa de la seva essència.
És com aquells concursos de ball de saló en que les parelles guanyadores sempre ballen perfectes, conjuntats, amb moviments completament harmònics, però, per a mi, robotitzats, desposseïts del goig de la juguesca, el ritme una mica salvatge, i la diversió.
En el jazz aquest efecte resta bastant més minimitzat perquè l’intel·lectualització del gènere ja s’ha produït i consolidat ja fa molts d’anys i la seva audició ja s’ha normalitzada.
En el disc “Big Boy” de 1999 que presentem aquest mes, ja apareixen aquestes característiques i hi trobem un Carlos del Junco que comença un tema com a bluesman i l’acaba com jazzman (per a mi el seu valor més destacat), un Carlos del Junco, molt bo, decididament jazzman, un Carlos del Junco dolç i tranquil que em recorda a en Lee Oskar, i un Carlos del Junco que no renuncia a les seves arrels llatines, però sempre, sempre... un Carlos del Junco, absolutament virtuós.
Juliol 2012
Vídeo: Carlos del Junco
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)
