En concret en Buddy Greene a vegades fa música propera al gospel, però en general no ho fa, perquè és un intèrpret blanc, definidament blanc que toca música de blancs.
En Buddy Greene conrea el country, el folk, i a estones es fa seguidor d’en Bill Monroe i conrea el bluegrass. Com és un excel·lent harmonicista se sent gaire bé obligat a fer blues, i el fa, però és un blues amb segell d’identitat blanca. Fa un blues correcte però allunyat de les arrels originàries.
El mateix li passa quan, fent ostentació de les seves habilitats tècniques, interpreta música clàssica a l’harmònica com si fos un nou Larry Adler, però amb harmònica diatònica. Sorprèn el seu gran virtuosisme en aconseguir totes les notes necessàries que exigeix el tema clàssic amb un instrument tan petit, però difícilment aconsegueix emocionar.
Per això entenem que els valors més importants d’en Buddy Greene s’han de cercar sobretot en la interpretació de la seva música genuïna de tipus folklòric i country, incloent alguns himnes religiosos participatius.
El que caracteritza i valora a en Buddy Greene, és una sonoritat neta i brillant, allunyada de qualsevol distorsió, no utilitza el micròfon aferrat a l’harmònica ni fa servir les mans per fer la copa que permet les distorsions manuals, el so és sempre pur i clar, en aquest sentit és excel·lent i probablement cal relacionar-lo amb la transparència i puresa del missatge religiós que pretén que emani de la majoria dels seus temes.
A en Buddy Greene com a molts d’altres harmonicistes li han atorgat (o s’ha autoatorgat) el títol del millor harmonicista del món. Jo no li concediria, però si cal reconèixer que és un gran intèrpret a qui paga la pena escoltar
El disc “The best of Buddy Greene” que presentem aquest mes conté grans temes com “ Life’s railway to heaven” exhibició de velocitat a lo Charlie McCoy; bona música d’arrels irlandeses com “The little beggar man”, amb un delicat treball a l’harmònica; o himnes religiosos ben elaborats a l’harmònica com a “ Leaning on the everlesting arms”.
La veu d’en Buddy Greene no és excepcional ni potent, però és ben agradable i amb suficients matisacions com per acompanyar adequadament a les seves harmòniques que, indubtablement, són les protagonistes dels temes.
Agost 2013
Vídeo: Buddy Greene at Carnegie Hall
|