Disc de l'harmoniteca personal recomanat
el mes de febrer de 2008
George Harmonica Smith Harmonica Ace (1991)
Com en Rice Miller esdevingut suplantador del mític Sonny Boy Williamson, en George Smith, va adoptar diferents identitats durant la seva carrera, totes elles recordatoris d’artistes que havien aconseguit l’èxit indiscutible, per així aconseguir atraure més públic a les seves actuacions o vendre més discos, així en George
“Harmonica” Smith, durant un cert temps va ser: George Allen, Little Walter Junior, Little Big Walter, Harmonica KingWalter o Little George Smith.
Al respecte, un dels seus deixebles més destacats, l’harmonista Rod Piazza confessa que la primera vegada que va assistir a un concert d’en George Smith, hi va anar convençut de que escoltaria a en Big Walter Horton. De totes maneres en George, en vida, no va mai arribar a assolir la fama i el prestigi de cap dels seus personatges suplantats més o manco descaradament.
Però com ha succeït en moltes d’altres ocasions, desprès de la seva mort a l’octubre de 1983, la reedició d’enregistraments efectuats, en general, molts anys abans, (ell era nat al 1924) li van permetre disposar d’un reconeixement musical com harmonicista amb el seu propi nom, que haguéssim fet innecessària qualsevol de les suplantacions anteriors.
I és que en George Smith ha de ser considerat un autèntic innovador perquè va ser un dels primers en electrificar el so de l’harmònica, ho va fer aprofitant l’amplificador d’un projector de cinema de la sala on treballava com a càmera, però sobretot per la utilització generalitzada de l’harmònica cromàtica en el món del blues. Certament d’altres harmonicistes, com en Little Walter, ja l’havien utilitzada en alguns temes, però en George en va fer un tret identificatiu propi.
La seva tècnica de tocar amb harmònica cromàtica per octaves, es a dir, tocant la mateixa nota a la vegada, amb una octava de diferència, i en general, sense utilitzar el dispositiu lateral per a semitons, va esdevenir un referent de nous sons al món del blues. Un so profund, ampli i diferent, molt més proper al so d’un orgue de boca (si existís), que molts d’harmonicistes famosos posteriors varen incorporar al seu registre sonor com a element indispensable per a ser considerat un complet virtuós de l’harmònica, així ho han fet: Rod Piazza, Kim Wilson, Paul deLay i William Clarke entre d’altres.
El disc que presentem aquest més, editat al 1991, és una bona mostra dels “estils” d’en George Smith, i conté alguns enregistrements mítics realitzats molts d’anys abans, concretament al 1954, tals com “Telephone blues”, o “Oopin doopin doopin”, models d’utilització de la tercera posició a l’harmònica, però sobretot hi és present l’obra mestre del gènere, “Blues in the dark”, autèntic referent de com tocar blues per octaves amb l’harmònica cromàtica.
Gràcies a aquestes reedicions de vells enregistraments com la que comentem i d’altres publicades posteriorment, en George “Harmonica” Smith, actualment, ja ha deixat de ser “el músic més subestimat que jo conec” con afirmava en Kim Wilson, per passar a ocupar un lloc de primera línia entre els grans harmonicistes de blues de tots els temps.
Febrer 2008
Video:George Harmonica Smith - Leavin' Chicago (LIVE Oregon, 1971)
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)