Disc de l'harmoniteca personal recomanatel mes d'abril de 2011
The Yardbirds - Blue eyed blues – (1992)
Aquest mes voldria fer una reivindicació del menys important de la banda, al més petit i menys conegut dels Yardbirds originals, l’harmonicista i cantant del grup Keith Relf.
I és que el que va ser més habitual entre els grups anglesos que “importaren” el blues a Europa, que era que el cantant del grup fos l’element principal de la banda, com ho foren n’Eric Burdon amb els Animals, en Mick Jagger amb els Rolling, o el propi John Mayall amb els Bluesbreakers, no es va complir amb els Yardbirds perquè al grup s’hi varen integrar progressivament tres dels més grans guitarristes de la música del nostre temps, n’Eric Clapton, en Jeff Beck i en Jimmy Page, i qui podia competir amb ells? Probablement ningú, però és ben cert que en Keith Relf no va poder.
Aquest tres monstres es varen endur sempre la major part de la fama del mític grup, i també de la majoria de bandes que varen fundar posteriorment a partir d’abandonar els Yardbirds primitius, ja sigui Cream, New Yardbirds o Led Zappelin.
En Keith Relf es va mantenir sempre en un plànol més modest i a l’ombra dels grans que acompanyava, sobretot per l’altíssim nivell de qualitat dels tres guitarristes del grup, però també per la seva curta carrera musical, va morir als 33 anys i perquè en la dissonància d’estils dels Yardbirds originals que es movien entre els temes de més pur blues i les noves corrents tipus beat, i àdhuc psicodèlia, quan el pèndol de la banda anava cap el blues, en Keith Relf, la seva veu i la seva harmònica anaven de perdedors.
I això era així, perquè elements del grup reverenciaven als bluesman originals (recordis que la fugida de la banda de n’Eric Clapton, es va produir pel decantament cap el pop del grup). I aquesta reverència incloïa el que convidessin a figures llegendàries del gènere a enregistrar i actuar amb ells, així va passar amb en Sonny Boy Williamson II (Rice Miller) i amb Howlin’ Wolf, i evidentment el gran perjudicat era en Keith Relf, perquè, qui pot competitr amb l’harmònica d’en Sonny Boy? o amb la veu d’en Howlin’ Wolf?
De totes maneres l’harmònica d’en Keith Relf sempre va aportar elements referencials del blues a la banda, tant quan el grup feia blues genuí, com quan feia música pop més a la moda, i això és quelcom a valorar, quan a la banda hi sonava l’harmònica d’en Keith Relf, fos la música que fos, un tros de blues hi era present.
El disc “ Blue eyed blues” que presentem aquest mes, és un més de les nombroses re-edicions d’enregistraments mítics dels Yardbirds, però té el valor d’evidenciar algunes de les qüestions que hem comentat. En primer lloc és una recopilació dels Yardbirds però a la portada i contraportada només hi apareix una fotografia de n’Eric Clapton. A la part inferior de la portada hi apareix els noms dels tres components més famosos del grup, evidentment n’Eric Clapton, però també en Jeff Beck i en Jimmy Page, cap referència a la resta de components, Jim McCarty, Chris Dreja, ni Keith Relf.
El disc conté dotze temes dels quals, encara que no s’indiqui, tres són cantats i interpretats a l’harmònica per en Sonny Boy Williamson II i quatre cantats per en Howlin’ Wolf, per cert un d’ells és la millor versió que he sentit mai del “Little red rooster”, i a en Keith Relf li resta pel seu lluïment una versió modernitzada, segons l’època, del “Good morning little schoolgirl” i una bona versió del “I’m a man” d’en Bo Diddley.
Cap d’aquestes reflexions impedeix però que el “Blue eyed blues” sigui per a mi un disc excel·lent, francament recomanable.
Abril 2011
Vídeo:Yardbirds - Train kept a rollin'
· Altres discos recomanats:[Octubre 2013] Jazz Gillum – It sure had a kick (2001)